Aquesta nit m’ha desvetlat la pluja. Una pluja anunciada, esperada, però al final ha passat d’una manera ràpida, intensa i acompanyada per ràfegues de vent i aparell elèctric. Però, almenys en el meu poble, no ha fet res de bo, potser una mica de saó als camps assedegats. En el nostre país la meteorologia sempre obri els noticiaris.
Tradicionalment, en el meu poble es demana que ploga per dalt, vull dir sobre els turons i muntanyes de la serra Calderona. Pel que es veu, la matinada de dimarts plogué més sobre la mar, un estúpid balafiament de l’aigua. Si plou per dalt, la pluja caiguda acabarà omplint els aqüífers del pla. Hi ha hagut anys de pluges intenses que els aqüífers s’han omplit tant que han arribat a matar els tarongers plantats a sobre, i fins i tot han tornat a brollar les deus antigues i oblidades de quan tot era un extens fanguissar apte només per al conreu de l’arròs.
Ha estat aquest un estiu de ponentades rigoroses que, personalment, m’han fet sentir una enyorança immensa dels dies de tardor. Soc partidari de les estacions d’entretemps. Aquelles que, per desgràcia, el canvi climàtic diuen que acabarà suprimint. Soc amant de les temperatures amables, odie anar suat tot el dia i bona part de la nit. Em fatiga la impertinència de mosques i mosquits estivals. M’agrada també l’hivern que ens oferix la nostra Mediterrània i que, com a molt, m’obliga a buscar la calor del cos de la persona estimada.
No sé, igual és producte d’un vici o d’una malaltia d’ofici: als poetes valencians ens sol ploure en alguns poemes. La pluja, sovint enyorada, dota els nostres versos d’una atmosfera perfecta per a escriure sobre l’amor, la malenconia, la tristesa, la mort i fins tot la passió eròtica.
No apareixen ponentades en els poemes valencians, i si en alguna ocasió ho fan és per a posar-nos sobre avís des d’on ens vindran els mals col·lectius. El refranyer valencià és més explícit i políticament incorrecte.
Els poetes valencians, com els llauradors, tenen una set inesgotable de pluja. Els agrada perdre la mirada escrutant el firmament i miren de reüll els penells per a veure d’on ve el vent.
Els llauradors demanen a la pluja coneixement. Al poeta no li fa falta, ja que quan li plou entre versos ho fa com les notes que s’incorporen amb un cert orde matemàtic a un pentagrama, creant una música de fons.
El cel és cobert de núvols pintats amb tota una àmplia gamma de grisos. L’oceà de l’estiu pareix ser que ha deixat de llançar-nos onades d’altes temperatures. A l’horitzó s’albira una tardor que des dels mitjans de comunicació se’ns anuncia calenta. Esperem que no hi haja cap piròman de guàrdia.
