VALÈNCIA. Pablo Picasso (Màlaga, 1881, Mougins, 1973) va residir fins al final de la seua vida prop de Cannes amb Jacqueline Roque –la segona muller del pintor amb qui es va casar el 1961. L’artista tenia setanta-set anys quan Camilo José Cela (Iria Flavia, 1916, Madrid, 2002) picava insistentment la porta de la residència de la parella, a la Costa Blava.
Després d’anys de reconstrucció del moment, el Museu de Belles Arts de València exposa la investigació que documenta com va ser la relació entre ambdós artistes internacionals políticament antagònics. Picasso-Cela: dibuixos, escrits i ceràmiques. Col·lecció Gabarrón és el resultat de la recuperació d’aquesta col·laboració que es va materialitzar en la publicació de quatre llibres, diverses làmines i ceràmiques dedicades a la dona del lletraferit i un seguit de correspondència que recupera l’estratègia que va seguir el premi Nobel de Literatura per a acabar menjant, literalment, de la mà de l’autor del Guernica.
El pintor i l’escriptor van començar una relació d’amistat el 1958, un lligam que va durar fins a la mort de Picasso, el 1973, i que va anar més enllà de l’acceptació de les diferències ideològiques. L’apropament no va ser fàcil. Picasso, exiliat i famós, era comunista. Cela, tot i que sotmés al procés de la censura establerta pel règim franquista, era un autor que convivia amb el sistema dictatorial a Espanya. Cela va haver de recórrer un llarg camí fins a aconseguir que l’artista li obrira sa casa i posara al servei de Papeles de Son Armadans, l’editorial del gallec, la seua destresa artística i literària.
La col·laboració entre Picasso i Cela va arribar després que l’escriptor convencera el pintor que no representava l’establishment franquista. L’artista vivia a l’exili amb “el desig de tornar a Espanya quan morira Franco”, va recordar aquest dimarts Cris Gabarrón, secretari executiu de la Fundació La Casa Encendida.
