Una de les satisfaccions de cada matí és acompanyar Jan a l’escola amb la bicicleta. Comencem el ritual posant-nos l’anorac, un barret fi de cotó i el casc. Mentre anem cap a l’escola Jan em demana que augmente la velocitat i riu i saluda els homes que hi ha al bar. Després, quan hi arribem, acabem el nostre ritual. El desenganxe de la cadireta, el llance cap amunt com si haguera de tocar el cel i, un cop a terra, pose les seues mans dins de les meues i li les escalfe amb l’alè, després li fregue les cames, els braços i li bese el front.
Me’n torne cap a casa amb la imatge dels seus cabells color coure, els ulls tan grossos, vius, el seu somriure ample, saber-lo tan especial, orgullós perquè em considere un gegant. Per ponent s’intueixen uns núvols densos i, tot i això, desmunte la cadireta i m’aventure cap a Santa Maria Infante, un poblet que va engolir la Línia Gustav durant la II Guerra Mundial.
Els núvols han cobert quasi tot el cel i un sol feble il·lumina les fulles dels arbres. Mentre intente mantenir una cadència alta reflexione sobre tots els colors del verd, sobre les pinzellades d’argent de les fulles de l’olivera… Quan fa deu minuts que he passat Minturno s’ennegreix tot de sobte i comença a descarregar aigua i abans que puga trobar recer en una casa abandonada al marge de la carretera, em xope de cap a peus.
Espere, saltironejant i fregant-me els braços i les cames, que escampe per poder tornar a casa. Santa Maria Infante hauré de visitar-la un altre dia. Mentrestant observe com en el balcó d’una casa hi ha una bicicleta estàtica. Passe el temps fantasiejant sobre la seua vida, sobre el pas d’arribar a la casa, buscar-li un lloc, potser en una habitació, davant d’un televisor. Els primers dies d’exercici, el pas a ser usada com a penjador, ofegada sota un munt de roba, fins acabar abandonada, plena de rovell, en aquell balcó.
Peus de trinxera, em ve al cap, en aquest lloc, sentint els peus mullats i gelats. Desertar, quina opció més noble. Que tots els soldats del món desertaren. Per un desertor, van prendre Alberto Segre, pare de la senadora Liliana Segre. Per això no van deixar que travessara la frontera i un any més tard, amb la filla, el deportaren a Auschwitz. El van assassinar a l’edat que tinc jo ara i m’esgarrife en pensar en el dolor d’aquell home, saber-se impotent, el buit en el cor de la filla, no poder protegir-la, ensenyar-li què és la vida, si és que hem sabut o podrem saber mai què és la vida.
Sunt lacrimae rerum et mentem mortalia tangunt, que deia Eneas. Pense en Jan i en el nostre ritual i no em fa vergonya sentir les llàgrimes que esvaren galta avall. Millor tornar cap a casa, sentir com piquen fort les gotes contra el casc, contra el rostre, contra els braços, contra les cames…
