Ara fa uns dies, només acabar el mes de febrer, la poeta Gràcia Jiménez ens remarcava en una columna al diari Información a propòsit d’unes declaracions de l’esportista Wayne Rooney que per a alguns (i algunes) “les dones són –som– un perill”. “Caritativa advertència –deia Jiménez– per a rescatar-lo de possibles danys.” En la mateixa línia i arran del dia de la dona, altres autors, periodistes i gent diversa es feien ressò del fet que “els que cobren més són ells, els que tenen millors treballs són ells, els que maten són ells, però les feminazis són elles, les dones”.
També la vicepresidenta de l’AELC pel País Valencià, Gemma Pascual, durant l’acte de lliurament del Premi La Lletra Lila a l’escriptora Pepa Guardiola, per una part, feia una reflexió ben crua: “Les dones no tenim por que ens roben la cartera. Les dones tenim por que ens violen” i, per una altra, oferia un repàs de xifres relacionades amb els índexs de lectura: “Les que més llegim som les dones, les que més escrivim som les dones, però els que més premis guanyen i els que més publiquen són ells.” Quantes vegades hem sentit allò de: “És que és difícil trobar dones escriptores!” Per què no les troben? Doncs perquè no les busquen, perquè “ells” no ens lligen; perquè el que és nosaltres, les escriptores, sí que ens sabem trobar les unes a les altres, sí que ens llegim, sí que ens procurem referents literaris femenins. Sí que ens reconeixem. Per això precisament, com deia Pascual, Pepa Guardiola rebia el Premi Lletra Lila: no solament per dona, sinó per escriptora implicada fins el moll de l’os en la lluita feminista. Tota una vida. I ella, Pepa, un puntal en la lluita de totes, quasi una mare literària per a moltes de nosaltres que l’estimem i l’admirem, ens feia veure en el seu discurs, entre altres coses, que les dones per als artistes moltes vegades som un simple cos, que a més no s’ajusta a la realitat sinó al desig de l’artista: “Ens pinten, ens esculpeixen, ens descriuen com ens desitgen, no com som”. No ens miren pell endins. Pura superficialitat. Som cul i mamelles, si em permeteu la vulgaritat.
Les escriptores, però, ens tenim les unes a les altres i tenim també, cada vegada més, companys que miren de posar-se en la nostra pell. Hi ha d’altres dones, en canvi, d’una vulnerabilitat corprenedora. Només hem de llegir titulars més enllà dels que parlen dels habituals i nombrosíssims casos de violència masclista de cada dia. Citem-ne un: “Mor una xiqueta d’11 anys obligada a donar a llum després d’una violació”. Una xiqueta!
Però el titular que s’emporta la palma aquesta setmana és “El PP propone retrasar la expulsión de mujeres inmigrantes que den a sus hijos en adopción.” Estem bojos o què? No done crèdit a tal frivolització de la maternitat. No teníem prou formes d’esclavitzar les dones amb els ventres de lloguer i amb la prostitució? Ara el govern espanyol propiciarà també la maternitat com a forma d’esclavatge? Perquè en això acabarà la cosa (Temps al temps!): parint per salvar la vida. I parint per als rics, com passava en els temps més foscos de la nostra història recent. Put a pur franquisme, a xiquets robats. A vides segrestades: les de les criatures i les de les dones, per a variar! La dona com a pur recipient, objecte insensible, fruit de desig per a hòmens i rics (i riques que volen ser mares i s’ho podran pagar en ventre o en criatura). Perillós cos de dona.
