Aquesta costum de pujar-nos a les esquenes dels altres per alçar torres humanes, ací al País Valencià, no és res de nou. El seu origen es troba en antigues danses morisques que es realitzaven arreu del nostre territori, sovint vinculades a rituals i festes, i que acabaven amb l’aixecament d’una torre. Algunes d’aquestes danses i torres encara es conserven a pobles com Forcall, Peníscola o Titaigües però, sense dubte, va ser a Algemesí on més van evolucionar, convertint-se en el que hui, arreu del nostre país, coneixem com a muixerangues.
Així doncs, als valencians, la tradició d’alçar muixerangues ens arriba de molt enrere en el temps. Però, i actualment, amb l’entreteniment i la quantitat d’activitats per fer que tenim al nostre abast, què és el que ens porta a enfilar-nos els uns damunt dels altres pel simple fet d’aconseguir una o altra figura? En el món hiperconnectat en el que vivim, on gairebé podem aconseguir tot el que volem només amb un clic, què ens fa dedicar hores i hores a assajar unes figures que després tan sols duraran uns pocs minuts? La qüestió no és senzilla d’explicar i, si ens posem a preguntar, ens adonarem que gairebé hi ha tants motius com muixerangueres i muixeranguers a les colles.
D’una banda, fer muixerangues és no perdre les arrels. És repetir uns rituals que, almenys des del segle XVII, s’han fet als nostres pobles i ciutats, fins i tot en el cas d’Algemesí de forma ininterrompuda. És fer un homenatge als nostres avantpassats i també a tota eixa gent que no va deixar que desapareguera una de les manifestacions més espectaculars de la nostra cultura popular. Fer muixerangues és identificar-nos com a poble i com a país, és ser i sentir-nos valencians.
D’altra banda, les muixerangues poden considerar-se una activitat física, amb els beneficis que això pot comportar per a la salut de les persones que la practiquen. Segons la posició que s’ocupa, es treballen amb ella aspectes com l’equilibri, la coordinació o l’agilitat i es desenvolupen qualitats físiques com la força o la flexibilitat. A més, tal i com ha quedat palès en articles anteriors, convé destacar que la perillositat de les muixerangues és inferior a la d’altres activitats habituals, com jugar a l’escola, el futbol o el bàsquet.
Però les muixerangues, per molts de nosaltres, també s’han convertit en una forma de viure, en una forma de mostrar la nostra manera d’entendre el món. A les colles hi ha lloc per tothom, gent de totes les edats, de qualsevol sexe, origen i ideologia. Moltes persones de perfils molt diferents, amb un físic i unes habilitats i interessos diferents, aportem el millor de nosaltres mateixos per aconseguir un objectiu comú. Cada setmana als assajos i actuacions hi ha xicalla que s’enfila ben amunt, joves i grans que s’endinsen en la foscor de la pinya, menuts que juguen, companys que fan fotos, músics i gent que s’encarrega de la logística o de la paradeta. I l’essència de les muixerangues és precisament eixa, que fem el que fem gràcies a tots i cadascú d’ells.
Persones molt diverses treballem per un objectiu comú. Pinya de la Conlloga a la IV Trobada de Muixerangues de Castelló. / TÀFOL NICOLAU
El fet de tractar-se d’una activitat on pot participar de manera conjunta gent d’edats i característiques molt diferents fa que a les colles hi vinguen famílies senceres, grups d’amics i gent que, de primeres, no coneix ningú. Dins les muixerangues es creen vincles ben intensos, autèntiques relacions d’amistat. El fet de treballar conjuntament per aconseguir un objectiu comú reforça el sentiment de grup i de colla. Que cada peça del trencaclosques organitzat que és una figura -o una colla- aporte i sigue necessària, reforça la cohesió i fa a tothom partícep de l’activitat i del resultat final. I aquesta cohesió i sentiment de grup ens aporta una felicitat i alegria compartida molt especial, que acaba convertint la colla en una gran família.
A més, podríem dir que les muixerangues són una autèntica escola de vida, i no només per a la xicalla, sinó per a tothom que hi participa. En els temps en els que vivim, on l’individualisme i la competitivitat s’imposen cada dia més, no és senzill trobar activitats on valors com la cooperació, el treball en equip, la inclusió, l’empatia i la solidaritat hi siguen tan presents. Per bastir muixerangues cal, a més, valor i coratge, perseverança i compromís. Els resultats no sempre són els esperats, i quan les coses no van bé cal aixecar-se i seguir treballant. En canvi, quan tot va bé i el resultat de tant d’esforç es veu reflectit a plaça, les emocions que es viuen són indescriptibles. Al cap i a la fi, les figures duren uns pocs minuts, però tot el camí que hi ha al darrere, ple de valors i emocions, és el que vertaderament ens enganxa a les muixerangues.
Els valors de les muixerangues. V Aniversari de la Conlloga Muixeranga de Castelló. /CARMINARF
Així doncs, aquests poden ser alguns dels motius que porten a milers de muixeranguers d’arreu del país a juntar-se cada setmana per fer muixerangues. No obstant, com hem dit abans, motius diversos deuen haver tants com gent a les colles i és difícil concretar-los tots. Potser el millor serà apropar-se a un assaig, posar-se a la pinya i que cadascú descobrisca per ell mateix quina és aquesta màgia de les muixerangues que fa que ens agraden tant.
Irene López Chofre (Conlloga Muixeranga de Castelló)
