Des que tinc memòria que vinc sentint els colps de pit dels polítics al voltant del que anomenen Pacte Educatiu. Un impossible que ara explicaré, amb la vènia.
La setmana passada, un simple comentari de la ministra d’Educació tot recordant que el dret a escollir centre de les famílies no és un precepte constitucional va alçar una polseguera incendiària. Una anècdota sense més importància com aquesta revela fins a quin punt el Pacte Educatiu és un brindis al sol.
I no és que no ens vinguera bé –com aigua de maig!– que els polítics deixaren de marejar l’Educació, seieren en una taula i establiren uns mínims que blindaren el tema i el tragueren fora de la polèmica diària. Però això és molt complicat per la següent raó: ni dreta ni esquerra estan disposades a renunciar a una sèrie de principis inamovibles.
L’esquerra, per un costat, defensa l’escola pública, no voldria que la religió computara com una matèria més i accepta la realitat plurilingüe de l’Estat. La dreta, al seu torn, fa bandera de l’escola concertada i privada, defensa la religió aferrissadament i contempla amb suspicàcia (quan no amb clara hostilitat) que als territoris amb llengües pròpies l’ensenyança es duga a terme amb aquestes com a vehiculars.
Aquestes dues postures són incompatibles entre si i ara mateix no sabria veure com podrien arribar a complementar-se en alguna mena de terme mitjà. És per això que dic que el Pacte Educatiu és impossible.
Agafem la qüestió religiosa, per exemple. És una realitat incontrovertible que la gran majoria dels col·legis concertats són confessionals. No entenc per què és així –no hauria de ser així–, però és així. Això implica que l’assignatura de religió catòlica per a ells és troncal, i absolutament imprescindible. Des de la perspectiva de l’escola pública, en canvi, aquesta assignatura no pot ser –no hauria de ser– homologada a Llengua o Matemàtiques. Les raons són òbvies. Però és que la dreta no és que defense l’estatus de la religió als centres concertats, cosa que té una lògica; és que no volen que la catequesi catòlica deixe d’impartir-se a l’escola pública amb el mateix rang que la Física o la Biologia.
Sempre he pensat, en aquest tema, que no tenim dret a inculcar a un xiquet una visió transcendent de la vida emmotlada a una religió concreta. L’únic que seria raonable, en aquest camp, és una assignatura d’Història de les Religions on s’il·lustrara els estudiants en els principis comuns, per exemple, entre el cristianisme, l’islamisme i el judaisme, i se’ls ensenyara a llegir la Bíblia, aquest gran llibre. I després ells, lliurement, que trien si volen ser creients o agnòstics o el que siga. Però els fanàtics, ja se sap, no volen formar persones lliures i responsables: volen formar acòlits.
Així les coses, quan es torne a parlar de Pacte Educatiu –i passarà, perquè és la cançó de l’enfadós– em permetreu que riga sota la barba. Com diuen que va dir aquell torero: “Cuando no pué sé, no pué sé, i ademá é impohible!”.
