Els annals no arrepleguen una escabetxina així, bestial, i els més vells no recorden cosa igual. Caldria —qui ho sap?— retrotraure’s a les persecucions de l’emperador romà Dioclecià del segle III per a veure cosa semblant: un circ amb lleons devorant pobres desgraciats per a satisfacció i gaudi dels seus botxins; hui dia, en juliol de 2019, un circ amb dissortats opositors de Llengua i literatura valencianes, servits en escabetx a la golafreria dels saigs de l’estultícia (tenen la vergonya de dir-se «docents»). Has comès una falta d’ortografia: doncs, als lleons! La Conselleria d’Educació, l’excelsa!, la del Marzà i el Soler, la del tan estarrufat Botànic, la d’eixos que diuen que salvaran persones, però que —a la marxeta— l’únic que els interessa són les poltrones, ha ressuscitat el circ del passat, però ara amb pallassos que amaguen les seues frustracions vitals en el poder efímer que els atorga el polític de torn per a posar una qualificació a les oposicions. I vaja si van estirats! I vaja si són esgarrifosament despietats!
Les oposicions a docents de 2019 passaran a la història, als annals, dels despropòsits i de la ignomínia. Mai abans, des que hi ha constància que se’n fan, no s’havien atrevit a un genocidi tal: més del 80% de suspensos, a la primera, a l’especialitat de Llengua i literatura valencianes, amb una quantitat de 0,0000 que fa feredat, per no dir vergonya aliena. ¿Tant d’ignar, tant d’incompetent, hi ha entre els centenars de persones que estimen la seua llengua, anhelen ensenyar-la i, amb tota la il·lusió del món, esforç i sacrifici personal, es presenten a les oposicions? Vergonya, cavallers, vergonya! Clamaria Jaume I. Si els esbirros de la Conselleria, ara per circumstàncies —un bingo!— convertits en jutges, tinguessen un pessic de dignitat i decència, s’haguessen adonat de la magnitud de la tragèdia. Ells —i elles—, però, què us diré? A la marxeta! Els la bufa. Han aplicat uns criteris d’avaluació draconians, totalment abusius i manifestament injustos en comparació amb les altres especialitats lingüístiques. Volien castigar el Valencià. Volien sang en Valencià. A saber per quins cinc cèntims!
Què hi ha al darrere d’esperar nou anys a la convocatòria de places, la darrera va ser el 2010, per a professor de Llengua i literatura valencianes? I ara, finalment convocades, després de quasi una dècada expectants, ixen tres-centes places i, tatatxaaaaaaan!, suspens massiu. Ací, com diria el castís, hi ha mosca a l’arròs; tot començant per uns criteris d’avaluació, molt sospitosos, establerts catorze dies abans de l’inici de la primera prova. En Llengua i literatura valencianes, a més d’un cúmul de barbaritats, totalment incoherents i no pertinents amb la prova de coneixements a realitzar, els criteris amenacen de castigar cada falta d’ortografia amb un punt —un punt!— i a partir de la sisena endossar un zero a l’opositor. Ostres, s’han begut l’enteniment! ¿I si algú, pobre d’ell, té un lapsus, totalment inconscient, més en un examen on tant es juga, d’eixos que sovintegen en tot escrit no corregit? Doncs, mireu, sense perdó: a la merda! Tal barrabassada la signen —vergonya eterna!— les senyores a sou de la Conselleria Rosa M. Roig Oltra i Aina Nebot Roig, dues indivídues que, precisament, no són —diguem-ne— unes llumeneres en la normativa del valencià. Cerqueu-les a Internet i veureu què trobareu. Elles signen, però —ai llas!— els presidents dels tribunals, tretze en total, assenteixen: que si una falta un punt menys i que si sis un zero patatero. A la resta d’especialitats lingüístiques, però, no regeixen aquests criteris, i ja no diguem en les no lingüístiques. A Llengua i literatura castellanes, la comparació amb la qual és obligada, els criteris només demanen «rigor ortográfico, letralegible, caligrafía adecuada y correcta disposición del desarrollo en el folio». Cap ni una penalització. Ep! I en valencià, a quin sant tals disposicions repressives, desmesuradament abusives, que si t’encantes, et crivellen? Un president de tribunal a Alacant, amb rostre circumspecte i tremp d’albergina, volent espolsar-se les puces de sobre, insinuà que intentaren imposar aquests criteris a la resta d’especialitats, però… Les riallades provocades per tal bajanada en els col·legues de castellà, anglès i francès —diuen— se sentiren del Perú a Balutxistan.
L’animalada dels setciències de Llengua i literatura valencianes ha fet forat, que ha estat seguida a ulls clucs implacablement per la majoria dels tribunals. La majoria? Hi hagué qui, de l’aixecament de camisa, de l’estafa, se n’adonà a temps, com el tribunal V6 de València, que envià a pastar fang les normes de les infatuades Roig, Nebot i adlàters. Enhorabona a les persones opositores que els tocà aquest tribunal. Tingueren un Sea Watch a l’abast i una Carola Rackete valenta que les rescatà del naufragi. La sort —tot depèn de l’atzar— les somrigué. Una cruel loteria, amanida de mil i un entrebancs i ridiculeses diverses, s’encarrega de determinar qui és i qui no és mereixedor de ser coronat amb els llorers de la funció docent. La resta —ai la resta!— patí les misèries d’individus —i d’indivídues— de moralitat de gusarapa: s’afartaren a posar 0,0000, sense possibilitat de revisió, o sia, sense gosset que els bordàs. I amb les al·legacions dels malaurats i escabetxats opositors, directament, es torcaren els seus tribunalescos tafanaris. Una autèntica bacanal de 0,0000, que als tribunals d’Alacant fregà el més pur sadisme. N’hi hagué un, de tribunal (n’hi havia cinc a Alacant), on només aprovaren sis la primera prova.
I —dic jo— qui guanya amb això? Qui trau benefici de tal capteniment esbojarrat, que no respecta persones ni formació ni vàlua acadèmica? Què s’empatollen trinxant més del 80% dels opositors? El que sí que perd, i molt, és el valencià, la llengua pròpia del país, i els seus professionals, convertits en la riota de la resta d’especialitats i també, val a dir-ho, dels enemics de la llengua i la cultura valencianes. I mentrestant —veges tu!— la consellera Bravo, sense cap vergonya, com ja va sent tristament habitual, retallant els drets lingüístics dels valencians. I és que amb aquest professorat de baixa intensitat, de tribunal de pet i ronquit, mesell i miserable, què espereu? Doncs això, babaus, que s’entretenen comptant faltes d’ortografia (si és que n’hi ha, que els exàmens, contra tot dret dels examinands, no els han mostrat), mentre la Bravo i companyia van fent, «tots a una veu» i «en marxa triomfal» cap a l’extinció final.
En definitiva, tot plegat una burla, un procés selectiu vergonyant, alienador i decrèpit, que se sustenta gràcies a la col·laboració necessària d’eixa gent nècia, professorets de poques llums, encara menys valors i nul compromís amb el país, que s’avé a esdevenir l’engranatge patètic del sistema, incapaços de qüestionar, amb l’excepció d’uns pocs, l’estupidesa d’una norma injusta, que discrimina els opositors de Llengua i literatura valencianes i que genera dolor i frustració. Que no esperen dels crucificats opositors, trinxats i escabetxats, cap mena de comprensió. Ells són els responsables dels horripilants desvaris en forma de qualificacions, no els impersonals «València» o «la Conselleria» a la que tan alegrement —i amb morro marmori— apel·laven i apel·len. El secretari autonòmic d’Educació, Miguel Soler, ho ha deixat ben clar: «Els aprovats i els suspensos els decideixen els tribunals, no pas la Conselleria». Així, doncs, no seré jo qui diga, com els dissortats dels circs de Dioclecià convertits en tiberi per a les bèsties, «Pare, perdona’ls, que no saben el que fan». I tant que sabien el que feien i, en conseqüència, que arrosseguen amb les seues responsabilitats. Tant de bo la fortuna els retorne a eixos miserables tot el mal que han causat pel seu cinisme, ineptitud, covardia i mala llet.
