Aquests dies m’he divertit llegint les memòries d’Emili Piera, Oficio de lance. Jubilat definitivament de la professió de periodista –de la professió, no de l’ofici– Emili ha decidit rememorar les mil batalles sorgides al caliu dels mitjans. Lance en castellà vol dir o bé “esdeveniment d’interés” o bé “situació crítica i difícil”: després de llegir tot el text s’entén bé la bifurcació.
Format a Madrid però bregat a València, com a corresponsal de l’Avui en aquesta darrera ciutat als anys 70 va morir com a Emilio i va nàixer oficialment com a Emili. A Madrid va perdre la virginitat i la ve labiodental, i potser el va torturar Billy el Niño, però a València va viure en primera fila la truculenta Transició a la Democràcia, i això sí que imprimeix caràcter. Aviat es va adonar, però, que no era home ni de reformes ni de ruptures, sinó d’un propòsit molt més terrenal: “Aprendre, riure, follar i escriure”.
Aquest programa de govern l’ha dut a terme al llarg de gairebé mig segle d’exercici periodístic, en la mesura que l’han deixat. Molt prompte, això sí, als llocs on el llogaven (com el mític Valencia Semanal) demanava fer la secció d’humor. Sense dubte això contribuïa a desacralitzar l’ofici en el seu propi imaginari… però ja se sap, segons ell mateix confessa, que el major enemic de divertir-se al treball és el sou fix.
Emili s’ho ha passat molt bé en l’ofici, això es veu de seguida. El seu compte corrent no sempre, també cal dir-ho, però una cosa anava lligada amb l’altra. En lloc d’acceptar una invitació per fer un nou programa a la tele preferia creuar els Estats Units de punta a punta. I així amb tot.
Aquesta filosofia vital l’ha convertit en un home molt viscut –això es nota de seguida–, una rara amalgama entre el “Que sais-je?” de Montaigne i el “Je me’n fous” estrictament local. El resultat d’aquest creuament, com en les millors races de gossos, és un gasetiller tot-terreny que escriu també narracions i llibres sobre cuina o medi ambient, probablement amb l’esperit que uneix periodisme i literatura segons el conjur de Leila Guerriero: “Escribir: tener la ambición desmesurada y mesiánica de contar lo que sea –Chernóbil, la tuberculosis, el hambre– como si nadie lo hubiera contado antes”.
Aquest règim alimentari en allò ideològic infanta criatures totalment allunyades del fanatisme, com el mateix Emili. El podríem definir fins i tot com un “liberal” si l’etiqueta no haguera estat prefixada i arrossegada pel fang per uns paios que diu que feien escola a Chicago.
Entre 1991 i 2019 ha escrit una columna diària al periòdic Levante. En un altre país, això el faria deutor d’una certa admiració col·lectiva. En aquest, ha sigut suficient una mirada commiserativa per damunt de les ulleres, no siga que. Ja té raó quan diu que el periodista no és res més que el femater de la política i de la cultura. Però això diu més de la societat que ho provoca que de l’ofici en si, diria jo…
Al final, aquest addicte a les novel·les de Philip K. Dick, a algunes drogues al·lucinògenes i a la bona gastronomia ha aparcat un poc la bohèmia deambulatòria i ha acabat apreciant “el anhelo de una casa sólida y bien guarnecida, un techo que no se hunda, una vida tranquila con perro y entradas para el cine”. I que dure, germà, i que dure…
