En 1409 havia mort Martí el Jove a Sicília. Un any després, en una cel·la del convent de Valldonzella jeia Martí l’Humà. El darrer monarca del casal de Barcelona finava el 31 de maig de 1410. Havia exhalat un hoc i va començar un interregne que va durar dos anys. Aquell sí occità va canviar el rumb de la història i va donar inici a “una partida d’escacs”, apunta l’historiador i professor de la Universitat de València, Francisco Gimeno Blay. En eixe procés successori, Vicent Ferrer és una peça clau sobre la qual la historiografia ha fet caure la culpa de vendre el regne a Castella. Però, els valencians del segle XV van retreure aquesta decisió política al dominic? L’acció diplomàtica del predicador garantia els interessos del Regne de València?
Amb el tauler parat, un alfil valencià amb experiència negociadora seria el protagonista del Compromís de Casp. Hi havia set candidats a la corona, un nombre que es va reduir a cinc i que finalment acabaria per dividir l’envit entre blanques i negres. Els partidaris de Ferran d’Antequera i els del comte Jaume d’Urgell estaven a la brega, l’arquebisbe de Saragossa va ser assassinat, calia amb urgència un pacificador nat, amb fama, prestigi, algú que reunira el vistiplau de tots els prohoms i les classes populars. A València, els Vilaragut –defensors de la causa urgel·liana– i els Centelles –defensors dels Trastàmara– van encapçalar la divisió de la societat valenciana fins al punt d’instaurar dos parlaments, el de dins, a la ciutat del Túria, i el de fora, a Paterna (l’Horta Nord).
Hi havia un candidat unànime que representara els interessos valencians? Cal recordar que posteriorment a la decisió de Casp, “va haver una guerra civil”, afirma l’historiador i escriptor Vicent Baydal. “Tots els valencians no tenien els mateixos interessos”, apunta Gimeno Blay. El conflicte de bàndols anava més enllà dels noms i justament és al predicador “a qui se li atribueix la pacificació de les tensions entre Vilaraguts i Centelles”. Tots dos investigadors coincideixen: al Compromís de Casp cap territori va arribar amb una opció uniforme. En aquest procés successori “cadascú defensava els seus interessos”, apunta Gimeno, i Vicent Ferrer, concretament, va posar per davant “la unitat de l’Església, però vista des del prisma de Benet XIII”, l’aragonés Pedro de Luna, el papa d’Avinyó –l’antipapa per a Roma.
Un 24 de juny de 1412, el dominic valencià sermoneja la concurrència per a anunciar Ferran d’Antequera com a nou monarca de la corona catalanoaragonesa. Un Trastàmara, un estranger, seria el nou governant dels regnes de València i d’Aragó, del Principat de Catalunya així com dels territoris d’ultramar. La resolució de Casp lliurava la terra a un sobirà alié, un fet “molt comú a l’Europa del moment”, sosté Vicent Baydal. Per exemple, “Alfons X el Savi, qui era de dinastia borgonyona, és a dir, que venia de fora” o “Carles V d’Alemanya, qui venia de Flandes”, però també “Nàpols, Hongria i molts altres llocs estaven governats per dinasties de fora”, recorda. “La tria de Sant Vicent al Compromís de Casp va ser política, va votar a qui tenia més possibilitats de guanyar, la que tenia més potència i més riquesa”, explica Baydal. Al remat, “va ser una tria prou racional” si prenem eixa lògica “entre cometes”, matisa l’autor d’Els valencians, des de quan són valencians? (Afers, 2016).
Quin paper va jugar Vicent Ferrer a Casp?
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha nomenat el 2019 com a Any Sant Vicent Ferrer en el 600 aniversari de la mort del predicador dominic. Els actes –conferències, congressos, exposicions i publicacions– tractaran de divulgar l’obra i la vida del compromissari i bastir de materials a la ciutadania per a superar la faceta popular i miraculosa del religiós. Això no obstant, al voltant del prior dels Dominics a València cau una llosa de responsabilitats polítiques. Per una banda, l’entrega de la Corona d’Aragó a un monarca castellà i, per una altra, haver retirat el suport a Pedro de Luna en la seua croada per a ser l’únic Papa. Sant Vicent Ferrer va morir expulsat del seu regne i encara hui els seus moviments com a home d’Estat creen discrepàncies.
I, quin paper va jugar el dominic a Casp? “Els historiadors que defensen la causa del comte d’Urgell li atribueixen haver sigut l’introductor de la monarquia castellana a la Corona d’Aragó”, respon Francisco Gimeno, “però no estic massa d’acord amb això”, afegeix qui serà el coordinador del Congrés Internacional Vicent Ferrer: Projecció europea d’un sant valencià. El seu paper va ser “fonamental” durant tot el procés i, prova d’això, va ser que el predicador “sempre intervé en nom de tots els compromissaris”, apunta Gimeno.
Ferrer va ser el 17 d’abril de 1410 el portaveu de tots els compromissaris després que aquestos –els germans Vicent i Bonifaci Ferrer i Pere Bertran (en substitució del jurista Giner de Rabassa) pel Regne de València; Bernat de Gualbes, Pere Sagarriga i Guillem de Vallseca pel Principat, i Berenguer de Bardaxí, Domingo Ram i Francesc d’Aranda pel Regne d’Aragó– juraren els càrrecs. El predicador va intervindre en el conclave el 25 d’abril per a informar del resultat de la investigació sobre l’assassinat de l’arquebisbe de Saragossa i és Vicent Ferrer qui proclama i publica el nom del rei el 28 de juny de 1412 a Casp davant dels representants de tots els parlaments de la corona.
“Va tindre influència com a home d’Estat, però ell era un home de Crist”, emfatitza Vicent Baydal. I per aquesta qualitat va adquirir “fama i respecte”, sobretot, “per ser un predicador apocalíptic”. El prestigi li venia “com a home de Déu”, un atribut “pel qual passava tot en l’edat mitjana”, afegeix l’historiador. Vicent Ferrer, abans de ser sant –el va canonitzar el primer papa Borja, Calixt III, en 1455– “tenia un do”, a banda de la prèdica i de fer-se entendre a molts llocs diferents, “era un pacificador”, remarca Baydal. “Va lluitar moltíssim per a posar pau a les bandositats valencianes però també va posar pau en guerres intestines que hi havia a Girona, a Múrcia, a Castella, a Occitània”, enumera l’historiador. La missió del dominic era “acabar amb les venjances particulars que hi havia de famílies durant molt de temps”. Això li va valdre un ample respecte, tant, que dels nou compromissaris, el valencià “va ser l’únic de la llista que va ser acceptat per tots: pels aragonesos, catalans i valencians de manera unànime”, destaca Vicent Baydal.
Ferrer, un home d’estat?
El dominic va defensar a Casp els interessos de Benet XIII els quals eren també els d’una part de la noblesa valenciana –la dels Vilaragut. S’entén que exercia la diplomàcia com a home d’estat? Francisco Gimeno ressalta dues intervencions en clau política: una és el mateix conclave successori i l’altre el Cisma d’Occident. L’autor d’El Compromís de Casp (1412): diari del procés (Institució Ferran el Catòlic, Saragossa, 2012) recorda alguns pronunciaments que remarquen la dimensió del personatge, com ara la lletra escrita pel Parlament de Catalunya reunit a Tortosa (el Baix Ebre) on traslladen la confiança que els produeix saber que és el predicador valencià qui està al capdavant de les investigacions sobre la mort de l’arquebisbe aragonés. La missiva remesa pels prohoms catalans reforça la concepció que “era una persona que gaudia d’un prestigi no només dels valencians”. Per tant, per a Gimeno “és un home d’estat i per això se li confien determinades ocasions cabdals”.
Quan escriu, ho fa amb una dimensió també d’estat. “En el sermó que va pronunciar a Casp el 17 d’abril de 1412, el dia en què els compromissaris juren el càrrec, utilitza un passatge de l’Evangeli de Sant Joan que es pot llegir en clau política”, apunta Gimeno. “Hi haurà un únic ramat i només un únic pastor”, diu la frase que pot no dir res, “però triada en el context on s’ha de triar un rei d’entre set aspirants i un poble que és culturalment divers, està fent una crida d’atenció dient: ‘malgrat que hi haja diferències, som un únic poble, un únic ramat i hem de tindre un únic pastor, un únic rei”, interpreta Francisco Gimeno.
Després de Casp, Vicent Ferrer hagué de gestionar el final del Cisma d’Occident, tot i haver-se posicionat en favor de l’obediència d’Avinyó. En aquest sentit, el dominic escriu un tractat adreçat a Pere el Cerimoniós on intenta “desemmascara la posició del rei”, qui no va voler prendre cap partit entre Roma i Avinyó, assenyala Gimeno. El volum va irritar el Cerimoniós, que va escriure una lletra titllant-lo de “foll” i finalment va acabar expulsant-lo de València, tot i que aleshores Ferrer “era el prior dels Dominics”, emfatitza Gimeno Blay.
“Fins a 1416, Sant Vicent Ferrer defensa Benet XIII però, després és ell mateix qui publica la retirada d’obediència al papa d’Avinyó”, apunta Francisco Gimeno. Benet XIII havia optat per Ferran d’Antequera i aquest havia aconseguit la corona d’Aragó, però, pocs mesos després, el Trastàmara decideix junt amb l’emperador Segismond convocar el Concili de Constança per a reunificar l’església romana. Vicent Ferrer va veure que Benet XIII “no renuncia a la tiara pontifícia” i “arriben a un acord per a sostraure l’obediència”, un document que ix publicat el 6 de gener de 1416. Només dos mesos abans, en novembre de 1415, el predicador “encara li va dedicar un sermó fantàstic on utilitza un passatge de la profecia d’Ezequiel on li diu: ‘Escolta la paraula de Déu’. Fes el favor de pensar en la unitat de l’Església i no en el teu pontificat”, raona Gimeno Blay.
Vicent Ferrer és requerit “en els moments polítics més importants del segle XV i això palesa que va ser un personatge d’Estat”, recorda Gimeno, com per exemple una reunió a Morella –entre juliol i setembre de 1414– amb Ferrer, Benet XIII i el mateix Ferran d’Antequera. Damunt de la taula està buscar una solució al Cisma, però, Pedro de Luna no volia renunciar al tron del Sant Pare i “el predicador se’n va de Morella en agost decebut perquè el papa no cedeix”.
Baydal també reconeix eixe component polític en la figura del valencià, però, “era conegut, respectat i idolatrat per la seua connexió amb Déu, pel seu missatge apocalíptic”, defensa. Al futur sant cal entendre’l com un home que “estava convençut que l’Anticrist havia nascut i que quan fera 33 anys arribaria el judici final”. Per això, les seues decisions polítiques “eren qüestions secundàries” davant una ment que actuava tenint present “que la fi del món estava prop”.
El monjo estava “molt vinculat a les classes populars” perquè “el seu missatge que ens havíem de preparar per a la fi del món” i que la “gent vivia malament, precisament, pels pecats de l’home” calava en les masses, explica Vicent Baydal. El dominic és “molt crític amb el poder”, assenyalava reis i grans senyors “com uns dels grans culpables del patiment de la humanitat”. El discurs tenia recorregut social “perquè s’identificaven amb eixe patiment que ell veia i que denunciava”. Per això, Baydal destaca que eixe activisme cristià “és la seua gran força, per la qual va ser més conegut”.
El preu i la culpa de les decisions
Les últimes hores de Martí l’Humà les va passar envoltant de juristes i familiars defensant als peus del llit el dret legítim dels seus respectius candidats a la successió. Qui sap si aquell sí era en realitat un ‘deixeu-me morir tranquil’ i que els prohoms prenguen la decisió més transcendent de la corona. “Quan van triar Vicent Ferrer com a compromissari ja se sabia quin partit votaria, quin era el seu candidat: Ferran d’Antequera”, anticipa Vicent Baydal. El predicador arribava a Aragó amb la intenció de desplegar tota la seua oratòria i experiència diplomàtica perquè la justícia donara resposta a aquell hoc pronunciat en 1410 pel vell monarca poc abans de morir a Barcelona.
Això no obstant, “no es conserven els vots originals” i malgrat que es va anunciar un acord unànime per a proclamar el Trastàmara, només Vicent Ferrer va escriure la justificació del seu suport, tal com Francisco Gimeno assegura que va trobar en una còpia dels sufragis que va localitzar a la Biblioteca Nacional a Madrid. “El primer a votar va ser Vicent Ferrer i darrere d’ell seguiren cinc més. Dos votaren a favor del comte d’Urgell i Pere Beltran es va abstindre”, recorda. El monjo dominic “és l’únic que explica les raons”, recorda Gimeno Blay. “El vota perquè és net de Pere el Cerimoniós”, destaca. Ferran és fill del rei Joan de Castella casat amb Leonor d’Aragó, que era filla del Cerimoniós. “Eixe és l’argument que utilitza Sant Vicent Ferrer en el seu vot quan diu que vota el ‘mascle més pròxim procreat en legítim matrimoni’, perquè el fill de Martí l’Humà havia tingut un fill natural que també era net”, ara bé, Frederic, era fill legítim, però, bastard.
El Papa Luna comptava des dels primers anys del segle XV amb l’obediència del Regne de Castella, però per a mantindre el pols amb Roma calia sumar el suport d’Aragó. L’estratagema implicava col·locar el rei castellà al tron catalanoaragonés, una tasca que va aconseguir Vicent Ferrer a Casp. De fet, apunta Gimeno, Pere de Sagarriga, l’arquebisbe de Tarragona, “encara que va votar el comte d’Urgell, reconeix que el candidat millor posicionat era Ferran d’Antequera perquè darrere està la Corona de Castella”.
Ferrer va actuar “segons els interessos del Papa”, diu Gimeno. El valencià coneixia l’aragonés des de 1378 quan Pedro de Luna era llegat pontifici i, quan va ser triat Papa, Vicent Ferrer es trasllada a Avinyó junt amb ell on viu prop de cinc anys. Per tant, “era un col·laborador molt estret”, afirma Francisco Gimeno.
Tanmateix, hi ha historiadors que culpabilitzen el predicador valencià d’haver lliurat la corona als sobirans castellans. La conclusió de carregar la pena sobre Vicent Ferrer respon a alimentar “un mite creat sobretot per la historiografia catalana, que deia que a partir de la tria dels Trastàmara ja va anar tot del mal borràs, malament per a la Corona d’Aragó, perquè era una dinastia castellana, que era com posar l’enemic dins de casa”, alerta Vicent Baydal. La idea que naix en els anys 30 amb les publicacions de Ferran Soldevila “s’ha desmentit” però, a més, “des d’una perspectiva valenciana s’hauria de desmentir totalment”, defensa Baydal. El monarca castellà arriba al tron a principis del segle XV i “és justament amb el Trastàmara que els valencians tenim un Segle d’Or, tenim unes Corts que es desenvolupen, tenim una noblesa culta i rica i tot això va passar amb una dinastia castellana”, remarca el membre del col·lectiu d’historiadors Harca.
Assenyalar Ferrer com a culpable, seria fer una lectura “presentista” i pensar que “els Vilaragut eren els nostres, perquè optaven pel candidat de casa, per Jaume d’Urgell”. El raonament, amb la perspectiva dels segles, “no té res a veure amb la lògica política i social del moment”, alerta Baydal. “No hi ha una opció per a una majoria dels valencians, sinó que els valencians estaven dividits”, emfatitza.
Hi havia, rere l’opció de Benet XIII, una altra estratègia. El Compromís de Casp també havia de servir com a laboratori per a comprovar que amb un conclave de compromissaris es podia trobar solucions a dilemes tan complexos com la successió a la Corona d’Aragó. I, en aquest sentit, cal no oblidar que Vicent Ferrer, com destaca Baydal, era sobretot un home d’Església sobre la qual sobrevolava el complex Cisma d’Occident. “El Papa Luna defensava la mateixa solució per a la qüestió del papat”, és a dir, “que es fera un compromís amb gent triada i que eixos decidiren qui havia de ser l’únic papa, aleshores, el que estaven fent era demostrar que eixa opció era vàlida i que funcionava i, de fet, va funcionar en el cas del Compromís de Casp”, manté Vicent Baydal.
El futur, però, va acabar retorcent els plans de Benet XIII una vegada Ferran Antequera va ser entronitzat. No es va fer un compromís similar al de Casp per a triar un únic papa, principalment, “per voluntat de l’emperador Segismund”. Així, es va establir un nou concili i el Trastàmara va acabar abandonant el Papa Luna. “En eixe moment, Sant Vicent hagué de triar”, destaca Baydal. El dominic valencià havia posat Ferran d’Antequera i aquest, al cap de dos anys, va abandonar el papa aragonés, de qui Vicent Ferrer havia sigut confessor i amic. “Eixa és la decisió més dura que ha de prendre Sant Vicent en tota la seua vida, abandonar el Papa Lluna, quan sempre l’havia defensat”.
L’última decisió de Vicent Ferrer al voltant de l’obediència papal va afectar més a la seua reputació que no la qüestió dinàstica, perquè “a tota la Corona d’Aragó, el Papa Luna era aragonés, però se sentia com algú de casa, i el fet que Sant Vicent Ferrer, que tota la vida l’havia defensat, que havia sigut el seu confessor, diguera que ja no era un papa legítim va fer que el dominic tinguera l’oposició de gent”, afirma Baydal. Ara sí, aquesta decisió eclesiàstica va alçar més queixes que no haver de triar entre complaure els Centelles o els Vilaraguts. La cosa era senzilla: “Va haver una quantitat de gent que li deia que havia abandonat la Nostra Santedat”, afegeix l’historiador.
Després d’això el predicador no va tornar mai més al Regne de València. “La mala sensació que havia deixat Sant Vicent Ferrer, tot i la fama que havia adquirit, amb eixa decisió sobre Papa Luna, va fer que es trobara una oposició més transversal que no en l’altra qüestió de Ferran d’Antequera”, afirma Baydal. Aquella votació del predicador que va tindre el destí d’un regne a les seues mans decisió va donar com a resultat el segle XV “que no va ser roín per als valencians amb els Trastàmara”. Ara bé, conclou l’historiador, “la cosa ja s’embolicaria més tard, amb el Catòlic i la monarquia hispànica”.
