No se sap ben bé si la intenció d’Anna-Eva Bergman (Estocolm, 1909 – Grassa, 1987) era reflectir els elements comuns entre el nord i el sud d’Europa des d’un punt de vista polític i social però, tot i que es vol creure actualment que sí que estava entre altres aspiracions aquesta finalitat, la pintora noruega va aconseguir unir els dos extrems terrestres a través de la seua obra. En la seua producció destaquen principalment els treballs apareguts entre 1962 i 1971, “la dècada prodigiosa” de l’artista, com la va qualificar aquest dimecres Nuria Enguita, una de les dues comissàries de l’exposició ‘Anna-Eva Bergman. De nord a sud, ritmes’, que acull el centre de Bombas Gens des d’aquest 14 de novembre fins al 5 de maig de 2019.
La mostra és la més extensa de les que s’han fet mai a l’Estat centrada únicament en l’obra de Bergman, que, “com a tantes altres els ha passat”, va quedar relegada i oblidada per diverses circumstàncies però, principalment, pel fet de ser dona i per ser muller d’artista –de Hans Hartung–, va explicar Vicent Todolí, el director del fons de la Fundació Per l’Amor a l’Art, que compta amb cinc peces de l’artista noruega. ‘De nord a sud, ritmes’ està conformada per més de 80 obres pictòriques cedides per la Fondation Hartung Bergman d’Antíbol i procedents de la col·lecció de la fundació valenciana. La vicepresidenta de la Fundació Per Amor a l’Art, Susana Lloret, va ressaltar que Bombas Gens continua “posant el focus en artistes que necessiten ser descobertes” gràcies a la col·laboració entre “dues fundacions privades que han unit esforços”.
La selecció d’obres serveix per a fer-se una idea ben clara de l’univers creatiu d’Anna-Eva Bergman, va afirmar Christine Lamothe, experta en l’obra de l’artista noruega i comissària de l’exposició juntament amb Enguita, qui, per la seua banda, va destacar que Bergman va “moure’s per Europa amb molta facilitat”. Gràcies a les seues estades a Espanya i al Mar del Nord de Noruega va concretar “un llenguatge propi” que “canvia els tòpics sobre Espanya”, va destacar Daniel Malingre, president de la Fondation Hartung Bergman.
“El flamenc, la platja i els bous estan acabats. La paella, només per als menjars”, va sostindre Malingre sobre el paper que desenvolupa Bombas Gens, que, segons l’expolític francés, fa “canviar els tòpics sobre Espanya”. Bergman troba un horitzó entre el paisatge noruec i espanyol “fantàstic” que “ens torna la fe en Europa”, va explicar el responsable de la fundació d’Antíbol, que vetlla per la conservació i difusió del llegat del binomi Hartung Bergman.
Viatges de nord a sud
Bergman va nàixer a Dinamarca però va viure a Noruega, país que revisitava contínuament, des d’on va viatjar per Europa durant el segle XX. Va residir a Menorca i va recórrer l’estat espanyol en diverses ocasions, des d’Almeria fins a Madrid. Això no obstant, la base habitual de Hans Hartung i Anna-Eva Bergman era París. L’inici del seu llenguatge, definit per ser “art de l’abstracció, més que art abstracte”, com va apuntar Lamothe, cal buscar-lo en un dels primers viatges al Mar del Nord i als fiords noruecs entre 1950 i 1951, que és quan quan aparexien les seues primeres pedres, un element que mamprendria en 1971 en la sèrie ‘Pedres de Castella’.
Bergman va anar creant a través dels viatges de nord a sud d’Europa un vocabulari gràcies a l’abstracció dels paisatges que prèviament fotografiava. La pedra, l’horitzó, la pluja, les muntanyes, el vaixell i l’arbre serien les entrades d’aquest diccionari personal que variaria la seua forma en el moment en què Bergman els traslladara a les peces. La seua obra parteix d’una capa de pintura considerable –sovint amb diferents tons– aplicada sobre el llenç o la planxa d’alumini sobre la qual se superposen els pans d’or o d’argent i uns relleus o plecs que doten l’obra “de moviment”, “de vida”, ja que invita l’espectador a mirar-la des de diferents angles. “Li interessen les transicions de la llum a la foscor o d’un color a un altre”, va explicar Lamothe, fins al punt que el resultat és una obra que independentment de si prové d’una postal del nord o del sud europeu “no podem establir una pertinença” perquè “el temps i l’espai es perden”. En 1973 el nord i el sud del vell continent s’han unit tant en un sol horitzó pictòric que deixen d’existir.
“Dècada prodigiosa”
L’exposició que acull Bombas Gens recull “la dècada prodigiosa” d’una artista amb una vida personal marcada pels viatges europeus. La primera peça, Carboneras, data de 1962 i rep el nom del poble homònim d’Almeria, i l’última és ‘l’horitzó d’una línia’ de 1971. La mostra inclou la sèrie completa de ‘Pedres de Castilla’ dels anys 70, una de les més conegudes de Bergman. Al remat, la tècnica fa que el “quadre estiga viu”, en “moviment”, com si tinguera “respiració”, va destacar Enguita. “És una exposició que transmet el seu pensament”, de manera que el visitant “es pot fer una idea completa de la seua obra”, va apuntar Lamothe.
En aquestos moments s’està treballant en una gran retrospectiva que tindrà lloc al Museu d’Art Modern de París en 2020 i una d’específica per a 2019. L’exposició que apropa Bombas Gens no és la primera que es realitza a l’Estat sobre la pintora noruega, ja que Mallorca en va acollir una anteriorment on les peces de Bergman convivien amb les del seu marit Hans Hantung. Tot i això, és la primera vegada que s’aborda la seua trajectòria “amb exclusivitat” posant-la a ella en el centre dels murs i els ulls dels visitants per a descobrir l’artista que va començar a unir el nord i el sud d’Europa en 1962.
