Pedro Sánchez no té un programa de govern però té mitja legislatura disponible per a anar escrivint-lo. De la “moció de censura instrumental” concebuda per Ciutadans per a l’assalt al cels espanyols a la investidura d’un president socialista que pot tendir a l’infinit dels dos anys a la Moncloa hi havia una distància sideral.
La negociació o no a múltiples bandes que ha portat Sánchez a la Moncloa ha demostrat que la política, com la vida, és imprevisible. El procés, a més, ha desfet alguns malentesos i ha aclarit una mica l’horitzó. Malgrat el desig retòric de donar la veu als ciutadans, els partits han descobert que no volen concórrer a unes eleccions en els pròxims mesos.
Només Ciutadans n’estava freturós i, per això, s’ha quedat sol en el ‘no’, al costat del PP i els seus satèl·lits d’UPN i Foro Asturias. Albert Rivera corre el perill de gravitar indefinidament al voltant del discurs tremendista i apocalíptic d’un PP malferit i amb ganes de revenja. Malgastada la carta de la regeneració ètica per la dreta, la basa de la hipèrbole patriòtica pot resultar insuficient per a mantindre vives les brases de la gran foguera catalana.
La moció de censura ha fet concebible l’inconcebible. Fa una setmana la investidura de Sánchez semblava política-ficció. El marge de possibilitats s’ha ampliat alhora que les peces del dòmino anaven alineant-se quasi per art de màgia a l’espera del toc final. L’acció del líder socialista va desencadenar una seqüencia d’esdeveniments que es van revelar més plausibles del que donava a entendre un clima polític on no ja la negociació amb els independentistes sinó la insinuació d’un mínim diàleg amb algun representant del govern de Catalunya havia esdevingut tabú.
Les ganes de desnonar Rajoy han trencat l’espiral de silenci. Catalunya està esgotada després de tant d’estrés polític, policial i judicial. A l’estat espanyol li cruixeixen les vores de tant estirar les lleis repressives. La tibantor s’ha demostrat quan els jutges espanyols han acudit a instàncies homòlogues d’altres països per tal de repatriar emmanillats els polítics exiliats. Els efectes de la repressió purament interna de rapers i practicants d’altres disciplines comunicatives es percebran quan els recursos arriben als tribunals internacionals.
Pedro Sánchez té, doncs, marge de maniobra. No vol convocar eleccions perquè està decidit a governar. La seua feblesa parlamentària recolza sobre moltes altres febleses que aquest divendres van sumar una majoria absoluta de 180 diputats. Les peces del ‘frankenstein’ parlamentari van encaixar amb una sorprenent facilitat. La criatura resultant sembla fins i tot viable i, per a alguns, inclús agradable.
El renascut líder socialista pot donar per descomptada la fúria de la dreta, però l’amenaça principal la té a dins de casa. Susana Díaz va advertir tímidament que ni somniara a fer-se carícies amb els independentistes. La presidenta andalusa té eleccions en març de 2019 i en maig hi compareixen la resta de barons territorials, com els d’Extremadura, Astúries, Castella-La Manxa i Aragó, poc proclius a l’aventurisme que adjudiquen a Sánchez.
El que per a aquestos líders socialistes és una amenaça, per a altres com Francina Armengol i Ximo Puig és una oportunitat de pacificar i encetar la normalització de les relacions amb Catalunya. El que per als primers és només un risc, per als presidents de les illes Balears i el País Valencià és una oportunitat, una necessitat i, fins i tot, una vocació.
Ximo Puig ha seguit fil per randa l’evolució de la censura. Els serveis de comunicació de Presidència de la Generalitat van oferir cobertura gràfica del cap del Consell en el moment de la votació. Amb els 180 vots recomptats i la investidura confirmada, es va escenificar una celebració a les portes de la seu de Blanqueries, amb imatges de germanor que se solen reservar per a les fotos finals dels congressos.
Totes les sensibilitats del PSPV es van retratar juntes en una instantània que volia transmetre la unitat dels socialistes en el moment de la victòria. Les imatges enviades pel gabinet de premsa socialista no exhibeixen eufòria, com a molt una alegria continguda barrejada amb un horitzó esperançat, però precari, propi dels moments de crisi, en l’accepció de canvi venturós però fora de control.
