Al voltant de la dècada dels 80 del segle XX, el ritu de fotografiar els morts va decaure a causa de com els vius acullen el tràngol del traspàs. Al darrere de la manera de conviure amb la mort hi ha tot un seguit de perjudicis que han fet als vius témer-la fins al punt de considerar actualment aquesta pràctica com un acte macabre. Des de fa aproximadament una dècada, als Estats Units s’ha recuperat la fotografia professional d’aquests familiars expiats. La praxi, però, també està reapareixent a Catalunya. El Museu Valencià d’Etnologia acull des d’aquest dimecres, 20 de desembre, i fins al 3 de juny, l’exposició Imatges de mort, una mostra que reuneix 80 fotos i 3 àlbums que mostren persones traspassades des del 1860 fins a aquest 2017. Aquest últim és un retrat de Nadia, fotografiada en febrer d’aquest any junt amb els seus pares per la psicòloga i fotògrafa Norma Grau a Barcelona.
Això no obstant, el vincle dels valencians amb la mort no ha estat només amb la celebració de la Nit de les Ànimes, Tots Sants o el Dia de Difunts, o a través de la fotografia dels familiars traspassats. Només cal escoltar un dels cants més sentits de Pep Gimeno ‘Botifarra’, El Vetlatori de Xàtiva, on descriu la mort d’un albat, el qual segons la creença, en morir a curta edat no havia tingut pecat i, per tant, es convertia en un angelet que tindria cura de tota la família. L’albat, però, fins i tot era soterrat dins de la pròpia casa familiar. El toc de campana de l’església era d’alegria i la família celebrava, dins dels marges de dolor que suposa una situació així, l’expiació amb balls i cants.
Potser per això, perquè la relació amb la mort no ha estat tant traumàtica en la societat valenciana com ho és ara, l’exposició comissariada per Virgina de la Cruz Lichet compta amb un bon gruix d’imatges procedents de comarques valencianes. La mostra, ubicada en la sala II de la Beneficència, està dividia en diferents apartats, començant pel rebuig de la mort, on el difunt apareix retratat com si encara estiguera viu. Seguint el recorregut, es mostren altres imatges on el fotògraf professional i la família buscaven la manera de representar el finat fent allò que més li agradava, tractant de preservar l’últim bufit de vida. En altres es recrea un somni etern i, fins i tot, algunes fotografies recorden el moment clau de l’expiació o el finat al seu taüt, envoltat de la família que el commemora. Així, el visitant pot observar com les fotografies acaben centrant-se en el festeig fúnebre i els actes de culte a la memòria, de maner que queda en un segon pla el cos mort.
“La mort no ha canviat”
L’exposició, que va crear malestar entre els diputats de Ciutadans a la corporació, està vinculada amb l’antropologia, ja que és un “tema central” d’aquesta disciplina que dóna raó de ser al Museu Valencià d’Etnologia, va destacar el director del Museu, Francesc Tamarit. Queda així justificat que l’espai dependent de la Diputació de València hi dedique per primera vegada una sala a aquesta temàtica que, a més, compta amb una tesi i estudi rigorós d’una pràctica ritual que s’ha estés per tot el món, va destacar l’estudiosa i comissària Virginia de la Cruz Lichet aquest dimarts durant la presentació d’Imatges de mort. Representacions fotogràfiques de la mort ritualitzada.
“La mort no ha canviat”, va indicar Tamarit, sinó que ho ha fet “la relació dels éssers humans amb ella”. Un canvi que res té a veure amb la visió de fa 40 o 50 anys, va explicar el responsable del Museu. El gir de la relació dels vius amb la mort està marcada per diferents qüestions, com ara l’esperança de vida, que en el 1890 se situava en els 35 anys i ara en els 84. La llunyania amb què s’observa la mort fa que cresca la por cap a ella.
Fa més d’un segle, a les famílies hi havia tants membres morts com vius, i si es volia conservar la imatge, el rostre de la persona estimada, no hi havia cap altra opció que fer una fotografia. De manera que la mort “formava part de la vida quotidiana”, va raonar Tamarit. La relació amb la mort ha estat d’alguna manera permutada a base d’impulsos externs, però encara romanen llocs al País Valencià on s’afronta el traspàs amb naturalitat, com ara a la Torre d’en Llorís (la Costera), on es fa una romeria al cementeri i s’explica als xiquets “amb naturalitat” on estan soterrats els familiars, va apuntar Francesc Tamarit. Tanmateix, actualment, sembla que “als xiquets els hem de protegir de la mort”, va afegir el director, qui va emfatitzar que la mostra “no provoca” i que la Bíblia recull assassinats en massa durant el Nadal com el promogut per Herodes contra els nadons de Betlem menors de dos anys.
Exposats a imatges violentes
“L’exposició no vol apropar-se a allò macabre”, va advertir la comissària, qui el passat dimecres va fer una conferència al voltant de la mort i el ritual dels vius de fotografiar-los. De la Cruz va apuntar que la pràctica va decaure en la dècada dels 80 del segle XX, però des de fa deu anys s’ha recuperat als Estats Units on, a través de les pel·lícules ens han arribat les festes de vetlatori que solen organitzar a les cases dels difunts. La comissària va emfatitzar que la fotografia d’aquests éssers estimats que tot just havien expiat era comú a tot el món on la fotografia s’havia professionalitzat i que la costa mediterrània n’era un bon exponent.
Al remat, el ritus dels vius de fotografiar els morts era una cerimònia “com un bateig o una comunió”, va comparar Virginia de la Cruz. “Estem exposats a imatges violentes i ningú diu res”, va defensar la comissària, per això, mirar la mort a través dels retrats posa de relleu no només un comportament humà, sinó un repàs a les creences religioses del món, on en la majoria de casos, la foto d’un infant d’escassos dies es convertiria en l’únic record per a una família que no volia perdre de la seua retina la cara del seu fill. “La mort no és macabra”, va afegir l’estudiosa, encara que segons les causes, potser més o menys dramàtica.
