Que el govern bipartit presidit per Ximo Puig és un govern reformista s’ha demostrat a bastament durant aquesta legislatura. Si les polítiques aplicades no han tingut un major impacte ha estat a causa de factors que escapen el seu control, com ara les limitacions pressupostàries i la tutela a què l’ha sotmés el govern espanyol, amb tota mena de controls preventius i recursos contra qualsevol llei o reglament que no estiga d’acord amb la visió política de la dreta conservadora valenciana i espanyola.
Els instints recentralitzadors del PP, i ara també de Ciutadans, s’han exacerbat amb el procés independentista de Catalunya. Mentre el conflicte que amenaça la “indissoluble unitat de la Nació espanyola” viu un moment de latència a l’espera de les eleccions del 21 de desembre, diverses veus han rescatat la vella idea del federalisme com a eixida a al crisi territorial en el curt termini i com a projecte de convivència viable en un horitzó més ampli.
Fins i tot, el lehendakari, Íñigo Urkullu, ha hagut de plantejar l’extensió del model de concert econòmic a altres territoris. Davant de l’evident “asimetria” –”desigualtat” o “discriminació” quan ho ha plantejat Catalunya– de tracte fiscal, el líder basc apunta a un nou ‘café per a tots’ de màxims que, en la pràctica, suposaria que la hisenda de l’Estat perdria el control de la recaptació dels tributs.
El retorn del federalisme
Independentment de l’utopisme defensiu del lehendakari, la seua proposta apunta cap a una visió federal de l’Estat, atés que planteja una igualtat, si més no, en la capacitat teòrica de recaptar els impostos per part de tots els territoris.
Una altra mena de pacte fiscal és el que defensen els socialistes catalans i valencians. Ximo Puig va participar dissabte en un acte a Barcelona on, al costat de Miquel Iceta, va reclamar la condonació d’una part del deute de la Generalitat. Ho va fer en una Convenció Federalista al sopluig del PSC i de la fundació que fa de laboratori d’idees de la socialdemocràcia alemanya.
Malgrat el marcat caràcter ideològic de la trobada, Puig va acudir a Barcelona com a president de la Generalitat i va parlar, per tant, en nom d’un govern que comparteix amb Compromís. De fet, la visió de Puig i Iceta al voltant del model territorial de l’Estat s’acosta més a la d’una coalició amb un significant component nacionalista que a les d’altres líders territorials del socialisme espanyol.
Una proposta valenciana
La proposta que ahir va avançar Mónica Oltra suposa un compendi dels elements programàtics que basteixen l’Acord del Botànic. Als contigunts formals al voltant de les relacions entre les institucions estatals i autonòmiques com ara la “corresponsabilitat política, un major autogovern i l’autosuficiència financera”, la vicepresidenta va afegir nous “valors” que hauria d’incloure l’article 1.1″ de la Constitució, com ara “la paritat de gènere, la sostenibilitat mediambiental i l’hospitalitat cap als immigrants”.
A més, el Consell proposarà que es convertisquen en “drets subjectius” i, per tant, “reclamables davant els tribunals, l’habitatge digne, la sanitat universal, la igualtat efectiva entre homes i dones i la diversitat d’orientació de gènere”.
Oltra va defensar aquestes innovacions per la necessitat de posar al dia el text constitucional “després de 40 anys” per tal que “s’adapte als nous temps” i que plasme “un compromís global” amb “els valors d’una democràcia avançada i de futur”.
La presidenta del PPCV, Isabel Bonig, ni tan sols va trobar necessari discutir sobre els detalls de la proposta del Botànic. Senzillament, no veu necessària la reforma i va recordar el perill d’obrir “un meló” sense saber on es vol arribar. Tan difícil o més encara que pactar algun canvi serà portar els populars a la graella d’eixida de la reforma. Bonig es va ajustar ahir al discurs de Mariano Rajoy, disposat fa unes setmanes a palpar “el meló” a través de la comissió Territorial del Congrés dels Diputats, allà on vol anar Ximo Puig a solemnitzar la seua proposta.
Per això, Bonig va dir ahir que li semblava “positiu” anar-hi a “parlar d’alguns aspectes que tots” tenen “clars”, on “tots” són el PSOE de Pedro Sánchez, el PP i, previsiblement, Ciutadans. El miraran, el tocaran i tal vegada el puguen sacsejar una mica, però tot fa pensar que, a curt termini, el “meló” no ha de patir per la seua integritat
