Temps era temps que l’esquelet principal de la dreta valenciana estava format per empresaris. Un dels seus representants més destacats i president en diferents moments de la Confederació Empresarial Valenciana (CEV), de la Confederació Interprovincial de la Regió Valenciana (CIERVAL) i de l’Associació Valenciana d’Empresaris (AVE), Pedro Agramunt, va ser el primer líder del PPCV.
Un quart de segle després, Pedro Agramunt és senador quasi vitalici per València i lobbista paneuropeu a favor del règim petrolier que governa a l’Azerbaidjan, mentre que Isabel Bonig és la presidenta del PPCV. La llarga trajectòria política d’Agramunt no ha mitigat l’instint emprenedor de qui va ser candidat a la Presidència de la Generalitat el 1991. La seua successora més recent en el partit, però, sembla disposada a declarar la guerra als successors d’Agramunt en la patronal.
Isabel Bonig no ha ocultat mai la seua poca afició a la memòria històrica. Admiradora de les gestes polítiques de Margaret Thatcher, com ara la derrota infligida als sindicats britànics i el desmantellament de bona part dels serveis públics al Regne Unit, la presidenta de PPCV no recorda o prefereix oblidar que van ser els empresaris qui van propiciar l’arribada d’Eduardo Zaplana a la Presidència de la Generalitat el 1995.
Pollastre no menja pollastre
Aquell memorable ‘Pacte del Pollastre’ va estar precedit, quatre anys abans, d’un destacable activisme empresarial a l’hora de convéncer Vicente González Lizondo de donar l’Alcaldia de València a Rita Barberá. La patronal va participar després en les nombroses maniobres que van concloure amb l’anihilació política d’Unió Valenciana i l’erecció del PPCV de Zaplana com a força unificadora de tota la dreta.
L’aliança natural entre el capital i els partits liberals conservadors va dotar-se al País Valencià d’unes caracterísques especials que la van constituir en una simbiosi quasi perfecta, a costa d’una relació parasitària amb la resta del país. Mentre el teixit empresarial tradicional entrava en crisi, no succeïa el mateix amb les fortunes personals gràcies al desviament dels recursos financers cap a l’especulació urbanística.
La relació orgànica entre patronal i dreta política només va entrar en crisi quan l’esclat de la bombolla de la construcció va arrossegar el sistema bancari valencià fins a fer-lo desaparéixer. Només uns anys abans, els empresaris –amb noms i cognoms– preferien acudir a un acte del PPCV de Camps que s’havia organitzat per a contraprogramar una convocatòria del president del govern espanyol, el socialista José Luis Rodríguez Zapatero.
Mutualisme imperfecte
L’esclat del cas Gürtel i d’altres posteriors va destapar que la simbiosi entre les institucions i alguns dels conglomerats empresarials amb interessos en les licitacions de serveis públics ultrapassaven no només les limitacions de les normes comercials, sinó que mereixien la censura d’abundants articles del Codi Penal.
Alguns empresaris van fer un pensament. Van adonar-se que l’ofrena contínua de glòries a Espanya començava a no eixir a compte. Sense els guanys ràpids de l’urbanisme salvatge, tant els comptes privats com els públics van ressentir-se de la insuficiència del sistema de finançament autonòmic. Decidits a competir de nou als mercats globals, també van percebre que la pobra inversió de l’Estat en infraestructures de transport no els posaria les coses fàcils.
Com que molts d’eixos camins havien de travessar Catalunya, els empresaris van copsar que l’anticatalanisme havia deixat de ser un bon negoci i amenaçava de convertir-se en l’últim factor de la ruïna.
La impotència del darrer president de la Generalitat del PPCV a l’hora de reivindicar una millora del tracte de l’Estat als valencians va acabar de trencar aquesta especialíssima relació entre la dreta política realment existent, però en procés de descomposició, i una dreta econòmica en període de reflexió i, per tant, políticament menys activa.
Canvis en la cadena tròfica
Els empresaris van assumir com a inevitable, i en certa mesura desitjable, el canvi polític. El programa de govern del Botànic no ataca cap dels elements substancials –vet ací la taxa turística– que propicien la prosperitat dels negocis. Més aviat al contrari: l’accent en la reindustrialització i, sobretot, la més creïble reclamació d’un finançament i unes inversions més ajustades al pes del País Valencià a Espanya, els han situat al costat de les reivindicacions del govern de Ximo Puig.
La presència de la Confederació Empresarial Valenciana (CEV) en la manifestació del 18 de novembre a València és una fita en la història de les relacions entre la dreta política i els empresaris. En la marxa estava present una part de l’espectre social i sindical conservador i el nou partit que també els representa, Ciutadans.
La disciplina de partit va deixar el PPCV descol·locat. La renúncia a assistir a la manifestació va produir tensions a dins de la CEV, que només va confirmar l’assistència uns dies abans. La decisió final va enutjar Isabel Bonig. Des d’aleshores, la presidenta del PPCV no ha deixat de carregar contra la patronal “subvencionada”.
Nous abeuradors
Bonig s’ha erigit en la representant de la menestralia –”els autònoms i els petits empresaris”– enfront dels grans empresaris. La retòrica de la líder conservadora ha arribat al punt de caracteritzar el PPCV com al “partit dels treballadors”, però les paraules s’han convertit en fets quan el diputat Rubén Ibáñez ha demanat que es retire el milió d’euros de subvenció al CEV prevista als pressupostos i que els diners es destinen a Càritas i la Creu Roja –”als qui més ho necessiten”. A obres de caritat vol el PPCV que es destinen també els 3 milions d’ajudes públiques a Air Nostrum, una transferència de recursos públics que tampoc agrada a Podem.
“Hi ha una certa desubicació de la senyora Bonig”, va diagnosticar divendres el president de la Generalitat. A parer de Ximo Puig, “el PPCV està més radicalitzat que el PP d’Espanya i en eixa lluita amb Ciutadans per ocupar un espai molt a la dreta està atacant fins i tot els empresaris. I això és una vergonya. Que els empresaris hagen eixit a manifestar-se amb els sindicats per un finançament just honora la societat valenciana. Em sembla terrible eixa dinàmica maniquea que sempre ha tingut el PPCV: ‘o estàs amb mi o contra mi'”.
