Hi ha mutacions de tot tipus. Algunes no tenen ni forma ni efectes. D’altres són previsibles. També poden ser catastròfiques o potser serenes. El fet, per exemple, que Dolors, de la Vall d’en Bas, mute de país i condició ciutadana dura una mil·lèsima de segon, però li dóna temps a moltes coses: contraure nas, boca i muscles; prémer les mans com si espremera un fregall i tensar els tendons del coll més enllà del permés per la física i la biologia. I, cervell endins, submergir-se en un silenci sorollós on els rostres antics giren i giren com una sénia. I, és clar, després el bot, eixe bot, que també és minúscul, només uns centímetres, però que li porta cap a una geografia nova i des d’una profunditat secular. “300 anys o així”, tremola. I, conciliadora, afegeix: “Però sense res en contra d’Espanya, que som gent de pau”.
Junt a les reixes del parc de la Ciutadella, a sota de pantalles gegants, hi ha un exhibició continuada de metamorfosis. Els plors han perdut tot sentit d’impudícia i Judit s’emociona encara més quan veu singlotar el pare, Josep, qui sosté una ampolla de cava buida i esdevé llàgrima en ebullició en pensar “en els iaios, el sogre, l’avi Muriel… En molta i molta gent…”. “Són molt anys sortint a manifestacions i sempre els tres junts”, rebla Sílvia, qui enlaira la bandera nugada a l’esquena de Judit: “Veus? Firmada el 2012 per Carme Forcadell”.
Pel costat hi ha uns crits demanant espai i s’obri un passadís a una llitera que avança a pas de calessa. Dalt jau el cos d’una dona jove, inconscient, un somriure lleu als llavis i el cap trontollat com si saludara de costat a costat. Molt a prop, la mutació de Toni, 77 anys, sembla aparentment immutable. Massa temps com per a extraure de colp la màscara resignada i aquell record fatídic de tres mesos empresonat, el 1973, per militar en l’Assamblea Catalana. Què durarà aquesta república? “Ja ho veurem, però si ara no es pot, doncs demà. Nosaltres vam superar la por i els nostres joves sabran fer-ho també”.
El moment fotosintètic ha estat a les 15.27h. Abans hi ha hagut retard parlamentari, lletania d’intervencions i retrets mutus. I una votació secreta, nominal, d’urna present, que a Lídia se li ha fet interminable. “És que estem esperant des del 1714…”, justifica la impaciència heretada dels tiets, els avis i de la mare, “que era una independentista silenciosa i que hui s’haguera mort, però ben contenta”. I poc sap Ratka, 25 anys criat a Sèrbia, de genètica catalana, però sí de conviccions que expressa en un català balcànic sil·làbic i molt joiós. “Potser no era molt independentista, però les porrades de l’1 d’octubre em vam fer pensar on estava la pàtria de la democràcia”.
El final del ple ha provocat un escampada en cercle. Ningú no vol anar-se’n. Hi ha qui s’’ho mira tot pujat al sostre de les furgonetes. I qui descansa a sobre del cartrons dels rodamóns que viuen sota les porxades del carrer Picasso. És fàcil trobar-se amb algun familiar, veí del poble o companys de la feina i la facultat. “Ets una zorra revolucionària”, bromeja una amiga amb un altra mentre miren la filera de bombers creuar la via amb els cascos a la mà i la roba estampada pels colors de tots els fums.
Des de la megafonia es commina la gentada a romandre una estona més a prop del Parlament i s’avisa d’una forta presència policial al carrer Roger de Flor. Allà està el Tribunal Superior de Justícia i una vintena de furgons de la Nacional envolten l’edifici. Els rostres semblen blaus, com l’uniforme, i la calma és més professional que no creïble. Enfront, el bar Triomf s’ha omplert per a escoltar Carles Puigdemont. L’ambient esdevé una suma de respiracions sincronitzades i l’al·locució, molt breu, acaba amb un “Visca Catalunya!” contestat per un “Visca!” unànime i feréstec que espanta la dona oriental que regenta el bar, qui trenca a plorar amb el cap recolzat en la barra.
Finalment, cap a les 18.00h, hi ha trasllat massiu de consignes i banderes a la plaça de Sant Jordi. També de fotografies dels Jordis, Sánchez i Cuixart, que des de l’ANC i Òmnium han repartit amb cordetes en forma d’escapulari. La barreja és multitudinària, mestissa, canviant. Hi ha Júlia i Rosa Maria, estudiants de Negocis Internacionals i independentistes, diuen, des del 2010, “quan tombaren la reforma de l’Estatut”. I un grup d’alcaldes de la comarca de la Cerdanya enlairen la vara i la massa s’obri amb un sentit de bíblica respectabilitat. “Ara a defensar la República!”, reparteixen la lliçó. I recolzat en la paret, Josep Lluís, 59 anys, destaca “l’escassa afició per les nacions, però encara menys per l’espanyola”. “No puc…”, nega amb el cap en evocar els absents. Els passats i els futurs: L’avi de Vallibana, a la comarca valenciana dels Ports, i el nét que encara “no m’ha donat la filla, però que s’està pensant de tindre”. “Algun dia li contaré tot el que ha passat hui”.
Això precisament. El relat d’una mutació. Un fet potser efímer, de retorn violent o per impossibilitat. Però una ratlla ja irreversible i memòria molt antiga a tan poques hores de nàixer.
