“Em moria per debatre”. La compareixença d’Alejandro Font de Mora a la comissió de Ciegsa va sadollar aquestes ànsies. L’exconseller d’Educació i actual vixepresident segon de les Corts va dir tot el que va voler. Es va quedar a gust –satisfet– i va deixar en l’audiència una sensació d’incredulitat, no tant pel fet de creure o no la seua versió al voltant de la tortuosa gestió de l’empresa pública, sinó per la sobreactuació manifesta i confessa del personatge.
L’atmosfera es va anar cobrint d’irrealitat des del moment en què els presents van descobrir que Font de Mora no només havia acudit disposat a reescriure la història de Ciegsa i de la política educativa del PP, sinó a pronunciar els seus personals La historia me absolverá i J’accuse alhora. Uns al·legats farcits de cites cultes –Gregorio Marañón, Julián María, l’emperador romà Galba– amb excursos explicatius a la seua conveniència; va explicar què és un oxímoron crític, una reductiu ad absurdum i una patena, atesa la necessitat –més que evident per a ell– d’il·lustrar un públic amb una formació humanística molt per davall de la del docte intervinent.
Els primers recursos cultistes van tindre la gràcia de la novetat i de l’aire fresc en una àgora normalment àrida i grisa. Quan hi van sobreabundar, es col·locaven forçats i necessitaven d’una explicació que ningú no havia demanat; l’aparent brillantor del discurs va esdevindre en esnobisme de saló decadentista.
Semblava que Font de Mora havia acudit a proclamar no només la seua innocència davant de qualsevol ombra de dubte al voltant de la seua “honorabilitat”. Estava dolgut amb la premsa i no es va estar d’adreçar-se als seus representants amb noms i cognoms per, entre altres coses, haver donat per bona la xifra de 1.000 milions dels sobrecostos de Ciegsa en la construcció de col·legis. Es va posar seriós en la defensa de la seua reputació política i personal. Va ironitzar al voltant de la “xifra màgica” del miler de milions per la dificultat de desmentir-la.
El recurs a la concepcció goebbeliana de la propaganda per a explicar per què, a força de repetir-la, tothom es creia “l’estafa” de la xifra dels 1.000 milions va precedir l’apel·lació als “plans quinquennals soviètics” com a l’absolut contrari de l’agilitat amb què Ciegsa va construir o transformar 400 centres d’educació. Aquesta velocitat no va evitar, en la versió de Font de Mora, que tot estiguera auditat i revisat, ni que ell exercira la seua tasca de supervisió amb una exemplar diligència.
La seua relació personal amb Máximo Caturla, un dels participants en les converses enregistrades pel penedit Marcos Benavent on es poden escoltar suposats repartiments de suborns, era inexistent quan Francisco Camps el va nomenar conseller d’Educació. El va heretar del seu predecessor, Esteban González Pons, que l’havia nomenat secretari autonòmic. Ell el va ascendir a la direcció de Ciegsa perquè “havia desenvolupat càrrecs de gestió econòmica a les conselleries d’Hisenda i Sanitat”. Ara per ara, l’únic comentari que li suscita és el de que “cal respectar la presumpció d’innocència de tothom”.
El Font de Mora, zelós del seu honor i orgullós de la seua impecable trajectòria, s’endinsa sense adonar-se en aquells pecats goebbelians que denuncia. Ací no és l’obediència deguda, sinó la supervisió formal dels actes administratius dels seus subordinats la que l’allibera de qualsevol mena de responsabilitat. Font de Mora no va veure res, no va saber res i, per tant, no té culpa de res. I, malgrat això, ho controlava tot i va estar “més de 500 vegades” a peu d’obra.
Entre cites d’Heràclit i boutades autorreferencials com la de batejar-se Alejandro I, l’Inaugurador, per la quantitat de col·leges estrenats, Font de Mora va solcar tota una època com si haguera sigut un ciutadà més, un individu més del “poble sobirà” a qui va adreçar-se en un dels moments més histriònics de la compareixença.
Era el “conductor” però això no l’obligava a “conéixer totes les peces del motor”. Que el carburador produïra un fum negre, de vegades pestilent, no l’atenyia. Ahir, Font de Mora sonava sincer i, per, tant cal pensar en un home molt ben entrenat en l’art de la percepció selectiva de la realitat, concebuda com una eina per a la supervivència social, en aquest cas, política, més que com una tara de la sensibilitat.
Però, sobretot, Font de Mora va acudir ahir a les Corts a parlar d’ell. No només es moria de ganes de debatre. Volia demostrar un nivell cultural i una efectivitat dialèctica que l’havia de situar per damunt de bé i del mal. Perquè a algú que habita a jornada quasi completa al parnàs, no el mouen les passions terrenals del poder i la riquesa.
A la condició de polític vocacional que el va fer participar en una campanya nordamericana “a favor dels demòcrates”, Font de Mora va afegir la seua professió primerenca de facultatiu especialitzat en medicina forense que el fa una autoritat o, almenys, el més capacitat entre els presents, a l’hora de practicar “una dissecció de fetge”.
Tal vegada per aquesta condició de CSI, els representants dels partits el van tractar amb guants de seda. Ningú va insinuar cap enriquiment personal i els retrets més greus es van referir, precisament, a la famosa responsabilitat in vigilando. No en va tindre prou, però. Feia dies es va sentir “insultat” al ple perquè el van acusar que ell “insultava”. La qüestió no formava part, com tantes altres, de les preocupacions de la comissió parlamentària, però, la sessió d’ahir tenia un sol centre: ell, la seua trajectòria i el seu llegat.
Per això va aclarir que no estava enfadat, que havia dormit bé i que, senzillament, s’estava expressant amb “vehemència”. Com a prova irrefutable va remetre al llibre de “dos autors de filiació socialista” que el descriuen com un polític “d’oratòria incisiva i bona capacitat per a argumentar”. L’argument d’autoritat prové del Diccionario biográfico de políticos valencianos, 1810-2006, de Javier Panigua i José Antonio Piqueras.
A partir d’aquesta constatació hi ha tot un món d’actes de tots els plens i les comissions de les Corts i altres documents orals o escrits que donen fe de l’executòria d’Alejandro Font de Mora. Qui vulga prendre’s la molèstia de bussejar-hi pot aconseguir una recompensa de 100 euros per cada exabrupte o insult que mai haja expel·lit l’insigne diputat. Una incitació a algun estudiant d’Història, Ciència Política, Literatura, Belles Arts o Antropologia Forense perquè s’anime a escriure una tesi? Almenys, la recompensa la paga ell.
