Les efemèrides i les commemoracions comencen habitualment amb una estructura sintàctica fixa per a recordar que un dia com aquest, però de fa vint-i-cinc anys, el cor de Joan Fuster i Ortells va deixar de bategar. La fórmula lingüística, tot i habitual, s’embolcalla d’especial significació en afegir la personalitat evocada. Aquest 21 de juny del 2017 fa un quart de segle que l’escriptor de Sueca va morir deixant un reguer de llibres, publicacions i anècdotes de tota mena. Entre els fets particulars de l’intel·lectual hi ha sis testimonis íntims, detalls humans, que mostren el Fuster més personal, proper i de carn i ossos.
L’exalcalde de Sueca i diputat de Compromís, Joan Baldoví, vincula Joan Fuster al naixement de les seues filles; Dolors Fos, la seua veïna del carrer de Sant Josep, descriu la seua humanitat i l’afecte entre Fuster i sa mare, la senyora Maria, i, per a l’actual conseller d’Hisenda, Vicent Soler, Fuster va ser una peça clau en la seua carrera com a professor universitari. La mestra i poeta Rosa Roig estimava l’escriptor com un iaio que aleshores ja mostrava el seu desànim; per a la pedagoga i escriptora Carme Miquel, l’homenot de Sueca va ser un mentor de la geografia pròxima, i per al professor Antoni Furió, un referent durant els seus anys d’institut.
L’atzar va fer que un fet trist com la mort de Fuster coincidira amb un moment d’alegria per a l’actual diputat de Compromís i exalcalde de Sueca Joan Baldoví. En aquell 21 de juny del 1992, Baldoví era un jove veí de la localitat de la Ribera Baixa que passava moltes hores a l’hospital cuidant de les seues filles bessones acabades de nàixer. Aquest fet tan important en la vida de Baldoví –i que li va impedir acudir al soterrar– ha fet que l’aniversari del traspàs de Fuster mai passe inadvertit per a ell. “L’edat de les meues filles, per tant, va sempre lligada als anys que fa que Fuster no hi és”, explica Baldoví.
L’actual diputat de Compromís va ser un dels molts joves que, alguns divendres a la nit, va tocar a la porta del número 10 del carrer de Sant Josep i va escoltar, encisat, allò que explicava Fuster. “Per als joves del poble va actuar com un mestre”, assenyala. No va ser el seu únic contacte amb l’autor de Nosaltres els valencians. Baldoví recorda que Fuster li va atorgar un premi literari, el de la Falla El xocolater de Massanassa, alhora que destaca la memòria de Fuster: “Anys després ens vam veure per Sueca i em va dir: ‘Xe!, tu encara escrius?'”, recorda Joan Baldoví.
Igual que el portaveu de Compromís al Congrés, el professor Antoni Furió –investigador de l’obra i vida de Joan Fuster– va ser un altre dels joves del poble que van passar per casa de l’escriptor. Aquell habitacle, on Fuster ubicava la seua biblioteca, era una finestra al món per a un Furió que llavors anava a l’institut. El professor de la Universitat de València destaca la “generositat” d’un Fuster que mai va fer fora de sa casa aquells joves curiosos que bevien i fumaven a les últimes files de la reunió. “Aquelles nits a casa de Fuster es van convertir en un exercici de transmissió oral, on els majors parlaven de política, llengua o cultura i nosaltres escoltàvem i apreníem”, assenyala Furió. Segons explica, el fet que Fuster mai volguera prescindir de la presència dels joves que acudien a sa casa no era una qüestió banal. Furió creu que Fuster veia futur en eixes noves generacions que serien els encarregats d’engegar el país que ell havia dibuixat.
Una tesi promoguda per Fuster
Rosa Roig tenia entre 18 i 19 anys quan es va introduir en l’univers Fuster. Sueca tractava de nomenar l’escriptor Fill Predilecte i Rosa, juntament amb altres joves “revoltats”, feia campanya a la contra. Passats els anys, ara no recorda per què van fer això. Li ve al cap que aquell reconeixement anava parell a un altre “personatge fosc”. Això, a totes passades, “desmereixia” l’honra de l’escriptor. Fuster ja era gran i ella jove i, per tant, és quasi inevitable que l’estima siga com la d’un “iaio”. Fuster era un home vell “incòmode, nerviós, decebut de moltes coses i cansat de la fauna local”, raona la veïna de Sueca. Angoixat pel treball, “no era una persona que vivia feliç en eixe moment”. Diguem-ne que, “quan el vaig conéixer, ja havia passat l’eufòria”. Havia passat l’escriptor del Qué y Dónde, recorda. De la mort, apunta que allò que més la va impactar va ser la “fredor calculada” que hi havia a la casa natal.
Més major que Rosa Roig era un llavors jove Vicent Soler. El seu contacte amb Fuster es va intensificar durant els anys d’estudiant a la facultat d’Econòmiques. L’actual conseller d’Hisenda recorda amb estima l’intel·lectual de Sueca, qui va tindre una gran transcendència en la seua vida universitària. Al marge de les seues estades a casa de Fuster, el conseller no pot deixar de recordar que la seua tesi doctoral ve marcada, d’alguna manera, per Fuster. No exactament pel seu pensament sinó pel seu interés per trobar raons per a explicar la realitat del país.
Soler afirma que el seu títol de doctor ve motivat per una discussió sense resoldre que mantenien el seu amic Ernest Lluch i Joan Fuster. “S’admiraven mútuament tot i discrepar en algunes qüestions. Una d’elles era sobre la base industrial valenciana, és a dir, sobre si el País Valencià era merament agrari o tenia una base industrial”, assenyala Vicent Soler, que explica com tots dos li van encomanar el treball de dirimir aquesta qüestió. “Recorde que havíem anat a Alacant als premis literaris de la llibreria Set i mig. Estàvem passejant Lluch, Fuster i jo, i continuàvem discutint sobre aquest tema. Va arribar un moment en què tots dos van decidir que necessitaven alguna investigació que dirimira aquesta qüestió. Em van mirar i entre tots tres acordàrem que la meua tesi doctoral intentaria explicar la base industrial del País Valencià”.
En la distància curta, Soler destaca la “seriositat” de Fuster en la discussió. Una cara, però, que no era l’única de l’escriptor. “Tu notaves quan Fuster parlava en broma o estava sent irònic”, afirma Soler, qui també va conéixer un Fuster més “informal” que el que veien els molts joves i intel·lectuals que van formar part de les tertúlies que, fins a altes hores de la matinada, es formaven a la casa del carrer de Sant Josep de Sueca. “Fuster era una au nocturna”, bromeja el conseller d’Hisenda.
Relació porta a porta
Dèsset anys més jove que l’intel·lectual de Sueca, Dolors Fos recorda amb nitidesa la mare de Fuster, qui estimava a parts iguals la seua veïna i el seu “Juanito”. L’escriptor va agafar gust per les castanyes gelades, que aleshores venien al Sequial, i “sempre tornava amb una per a ma mare i una altra per a la senyora Maria”, explica Fos, veïna porta amb porta de l’escriptor. Fuster era agnòstic, però, tot i això, tots els diumenges duia sa mare a missa al Convent. Mentre durava l’homilia anava al bar el Pou i, en acabar, recollia sa mare i la duia a casa, recorda. “Fuster era una persona d’allò més humana”, raona Fos, qui recorda com, en morir el seu germà, el lletraferit va escriure les esqueles i va pagar les publicacions en els diaris.”Era divertit i ens rèiem sovint”, assenyala Fos, que recorda amb alegria com s’omplia la casa de gent que el volia conéixer i amb molta tristesa quan li posaren la primera bomba. “Fuster ho va passar molt malament”, afirma.
Per la seua part, l’escriptora Carme Miquel no havia tingut cap contacte amb Fuster més enllà d’haver-lo escoltat en col·loquis i xarrades. “Mai l’havia tingut a poc més d’un metre fins a aquell dia”, recorda. La primera vegada ve ser una trobada iniciàtica i didàctica. “Uns amics volien conéixer-lo i vam organitzar una trobada. Ens va dur a l’Albufera, de la qual coneixia tots els detalls al voltant de l’abastiment d’aigua i el procés de l’arròs”. Carme Miquel tenia 20 anys aleshores i, malgrat que vivia a València, mai havia visitat el llac natural fins a aquell moment. L’homenot de Sueca ja havia escrit Abans que el sol no creme i després també faria L’Albufera de València. A Fuster “li agradava explicar les coses d’aquest país als qui no les coneixien”, recorda. “Vaig conéixer geografia pròpia que m’havia negat l’escola”, blasma. Aquell dia, passejant en barca pel llac, una xiqueta es va marejar. “Em va impactar, el vaig veure patir per aquella xiqueta”, assenyala Miquel, qui explica que, definit com un home seriós, introspectiu circumstancialment, aquell neguit de Fuster per la situació de la nena li va inspirar encara més “respecte” cap a la figura de l’escriptor.
