“Qui ha de deixar el càrrec és qui canvia el programa al mig de la carrera. Hi ha persones que somien amb la seua llibertat, però estan enamorades de les seues cadenes. Un home que no arrisca res per les seues idees, o no valen res les seues idees, o no val res l’home”. Són tres frases de l’encara diputat de Ciutadans Alexis Marí a les xarxes socials, publicades durant els darrers dies. La tercera és de Plató, el filòsof que va descriure la mort de Sòcrates, condemnat a ingerir cicuta per voler introduir nous déus a Atenes i corrompre la joventut.
Si Marí seguira l’exemple de Sòcrates i s’empassara un glop de verí, estalviaria molts maldecaps als dirigents espanyols del seu partit, que no volen convertir-lo en màrtir amb l’expulsió directa. La transgressió comesa pel diputat valencià s’assembla més del que sembla a la del pare del pensament occidental, atés que la seua pretensió d’independència de criteri trenca amb l’obediència deguda al líder suprem i, per tant, es converteix en una influència potencialment corruptiva de la resta de càrrecs i militants del partit.
La decisió de les autoritats d’Atenes de condemnar Sòcrates es va prendre per una majoria molt ajustada. Aleshores, encara tenia una oportunitat de redempció. Però, el filòsof va optar pel sarcasme contra els seus jutges i una segona votació va refermar amb escreix la pena de mort. Les continues provocacions de Marí, la seua mordacitat descarnada contra Fernando Giner, Toni Cantó i Albert Rivera i els gestos de complicitat amb altres forces polítiques només fan que allunyar-lo dels qui podrien comprendre la seua decisió inicial de mantindre’s ferm en la paraula donada.
L’histrionisme de Marí oculta, a despit d’ell mateix, el gran debat que la seua actitud independent suscita respecte de la relació dels càrrecs electes –diputats i regidors, principalment– amb la presa de decisions dels seus partits o dels grups municipals i parlamentaris i del grau d’autonomia de què gaudeixen com a individus.
La gran contradicció
La legislació dóna completa llibertat als càrrecs electes. No han de respondre davant de ningú del sentit del seu vot. No actuen com a delegats dels votants per a donar suport a polítiques concretes o oposar-se a unes altres. Alhora, el sistema de llistes tancades i bloquejades converteix els representants en elements perfectament substituïbles d’un grup municipal o parlamentari. En la pràctica, els partits pressuposen que els seus diputats i regidors seguiran fil per randa el que ordene la direcció del grup o, més exactament, la direcció del partit.
Quan Marí va negar-se a acatar l’ordre de Rivera de donar suport als Pressupostos Generals de l’Estat (PGE), va violar aquest costum que, d’altra banda, és un factor d’estabilitat política i de previsibilitat a l’hora de negociar pactes entre partits i conformar majories.
Marí s’ha queixat que no és ell qui ha canviat de línia política, sinó que va ser Albert Rivera qui va escorar el seu partit cap a la dreta amb la conseqüència pràctica de convertir-se no només en el suport principal del govern del PP a l’estat espanyol, sinó en còmplice d’un Mariano Rajoy completament tacat per la corrupció. També retrau als seus companys de grup a les Corts que es desdigueren del rebuig als PGE i no assistiren a l’acte convocat el 25 d’abril a l’hemicicle valencià. La gran paradoxa és que qui acabarà quedant en una posició semblant al trànsfuga és Marí, perquè, en el cada vegada més previsible cas que l’expulsen del grup parlamentari de Ciutadans, passarà a formar part de l’anomenat grup dels no adscrits, ara integrat per l’exdiputada de Podem Covadonga Peremarch, a qui el seu grup va demanar sense èxit que renunciara a l’escó.
Compliment del programa
Els partits responen, tard o d’hora, davant dels ciutadans. Normalment, més tard que d’hora, cada quatre anys i en paquets complets on el grau de compliment del programa és molt difícil d’avaluar. Quan Ciutadans haja de pagar la factura d’ací dos anys per les errades o les incoherències comeses o cobrar-se els vots pels encerts, és molt probable que l’episodi de Marí no siga més que una anècdota del sempre dificultós naixement i estabilització d’una formació política.
El 1986, el PSOE va caminar a la vora del precipici quan va convocar un referèndum per a la permanència d’Espanya a l’OTAN. Felipe González no estava obligat a consultar directament els ciutadans, però el canvi de postura del partit era tan flagrant respecte del que havia defensat fins aleshores, que es va veure com a una mesura necessària per a no perdre la legitimitat assolida amb la majoria absoluta del 1982.
González va guanyar el referèndum amb dificultats tot fent servir algunes maniobres obscures i va acudir a les Eleccions Generals d’uns mesos després amb garanties de repetir la majoria. El preu pagat va ser, a la llarga, mínim: el sorgiment d’Esquerra Unida i l’amargor de molts votants que, no obstant això, van continuar votant pel PSOE durant una dècada més.
A Ciutadans, no se li pressuposa una especial fidelitat pels interessos valencians i, en concret, per aquells que recolzen sobre alguna concepció política més o menys autonomista o federalitzant. Molts dels electors de la formació taronja viuen dins d’un marc mental completament espanyol i qualsevol reivindicació financera els sona a proclama nacionalista, tant si la formula Vicent Soler com Alexis Marí.
El fet que els partits valencians acaben acotant el cap quan arriben ordres de Madrid és un fenomen al qual els electors estan acostumats. El càstig, fins ara, ha estat mínim. Que això siga un factor rellevant a les properes eleccions i els valencians castiguen o premien els partits segons la seua constància en la defensa dels interessos privatius dels valencians dependrà de com evolucione això tan eteri que es diu consciència col·lectiva o la seua subespècie, anomenada consciència nacional.
