La veu del feminisme torna a escoltar-se més clara que mai. Per primera vegada en la història dels Premis Rei Jaume I, les guardonades superen en nombre els homes; les xifres indiquen que augmenta el nombre de dones en llocs de responsabilitat en les empreses privades; el Consell i la Universitat de València acorden la creació de la Càtedra d’Economia Feminista, i València es prepara per a commemorar el 40é aniversari de les Jornades Feministes que es van celebrar al País Valencià. “És possible que done la impressió que estem inactives, però és que el feminisme no té una organització tan estructurada com els partits polítics i això pot crear la sensació que no existeix, però està sempre present”, explica Isabel Morant, pionera en els estudis d’història de les dones i una de les organitzadores d’aquella trobada històrica.
Morant, primera vicerectora de la Universitat de València en l’equip de Ramón Lapiedra, subratlla que el feminisme ha buscat manifestar-se de diferents formes segons l’època. Així, va existir un primer moment assembleari en què diferents grups van confluir en el que es va denominar moviment feminista. “És quan s’elabora l’Agenda Feminista per la igualtat i és molt visible. Després vingué un moment de cert desengany amb la política i si ara és menys visible com a moviment és perquè les seues idees, sortosament, han influït en la societat”, indica la catedràtica d’Història.
Resistències
En qualsevol cas, considera que no s’està retrocedint en la qüestió d’igualtat com apunten algunes veus crítiques del feminisme. “Jo no diria que estem anant cap arrere, sinó que no avancem. Ara bé, continuen havent fortes resistències que, per una altra banda, són les que ens han acompanyat tota la història”, critica tot advertint les dificultats reals perquè la plena igualtat i llibertat puguen ser una realitat per a les fèmines.
Morant, impulsora i directora de la col·lecció Feminismes, nascuda en 1991 com un projecte editorial conjunt de la Universitat de València i de l’Editorial Càtedra, té molt clar quin és el principal enemic del feminisme: “El pensament i les pràctiques conservadores”, afirma amb contundència. “L’enemic del feminisme –continua– és la ideologia que mira les dones sempre com un objecte al qual cal planificar i ordenar i no com un subjecte de llibertat i acció”.
Isabel Morant: “L’enemic del feminisme és la ideologia que mira les dones com un objecte que cal planificar i no com un subjecte de llibertat i acció”
Aquesta concepció és la que, segons explica Morant, subjau en el comportament de molts homes. “Ha costat moltíssim comprendre que la moral sexual ha de ser la mateixa per a un home que per a una dona. Molts homes, i algunes dones, no són capaços d’assimilar que quan una dona diu no, és no i és perquè tenen una mentalitat de dominació”, explica la catedràtica.
Prejudicis ancestrals de dominació
Aquesta ha sigut la principal batalla del feminisme, ja que en opinió de la catedràtica ha sigut més fàcil avançar en la qüestió legislativa que en l’eradicació dels prejudicis de la diferència. “Quan les diferències no són per a dominar, no passa res. El problema rau en el fet que la diferència home-dona no ha sigut mai una diferència innocua, sinó que aquesta diferència ha sigut molt perillosa”, indica. En aquest sentit, lamenta la pervivència d’escoles que segreguen els alumnes per sexe. “No pot haver un altre tipus d’ensenyament que no siga aquell en què els xics i les xiques conviuen i es tracten com a iguals en tots els sentits”, reclama.
La directora de Feminismes estén la mateixa exigència a l’àmbit familiar, les institucions i la societat. “L’opinió pública ha de desfer-se definitivament dels dubtes sobre les dones. No poden perpetuar-se aquests prejudicis massa ancestrals i irracionals que sols busquen la dominació”, demana.
Isabel Morant: “No poden perpetuar-se aquests prejudicis massa ancestrals i irracionals que sols busquen la dominació”
Així mateix, reclama l’aplicació efectiva de la legislació aprovada amb els governs de José Luis Rodríguez Zapatero. “Tenim una Llei d’Igualtat magnífica que s’hauria d’aplicar transversalment en tots els Ministeris; tots els departaments haurien de tindre una agenda política feminista”, reclama.
Des d’aquesta perspectiva, valora les mesures preses per l’actual Consell en matèria d’igualtat de gènere. “Crec que hi ha voluntat política de totes les institucions perquè el tema estiga present”, indica. Això no obstant, afegeix algunes consideracions com que troba a faltar més coordinació entre elles. A més, reclama que els polítics “confien” més en les persones que han sigut referents del feminisme. “Les polítiques en aquesta matèria han de ser molt pensades i no han d’eixir sols des d’un gabinet; han de comptar amb el suport de l’experiència i el coneixement que ofereix, per exemple, la Universitat”, adverteix.
Lluitant contra el franquisme
I és que Morant va formar part d’aquella onada de feminisme que va nàixer a les grans ciutats i que en un primer moment va estar vinculat a la lluita contra el franquisme. “La primera reunió feminista s’organitza un mes després de morir Franco, des del Moviment Democràtic de Dones vinculades al PCE. En aquella època, allà on hi havia una oposició forta al franquisme també hi havia dones”, explica. Són grups diferents que finalment es van organitzar en la Coordinadora de Dones. “Estava ben vista pels partits perquè representava l’ala femenina contra el franquisme. El que no esperaven els nostres companys és que entre nosaltres prenguera força la consciència femenina”, indica.
Així, a la coordinadora van decidir no estar en representació de cap partit, sinó com a feministes, i van crear una assemblea en la qual hi havia una gran representació de dones amb molta pràctica política. “L’assemblea fou molt important perquè s’encarregà d’organitzar les primeres Jornades de la Dona al País Valencià després de les que s’havien celebrat a Madrid i Barcelona. València era un punt neuràlgic en el moviment feminista”, recorda.
Isabel Morant: “L’esquerra té millor voluntat, però hauria de ser més ordenada, eficaç i aprofitar millor els recursos humans que estan en la societat”
De tota aquella eufòria què queda? “Tot”, respon Morant. “Vam consolidar les bases de tot el que hem aconseguit. Potser ara els progressistes hem baixat un poc guàrdia i altres es conformen amb política de gestos, però en comparació amb tot el que teníem estem molt bé”, indica. Això no obstant, insisteix: “L’esquerra té millor voluntat, però hauria de ser més ordenada i eficaç i aprofitar millor els recursos humans que estan en la societat. I sobretot hem de fer que les lleis es complisquen”.
Normalització lingüística
A més a més, la catedràtica que ha rebut nombrosos reconeixements per la promoció de la igualtat, destaca la reivindicació que també es va fer en aquells moments per la llengua i la cultura. Com a primera vicerectora d’Extensió Universitària i Normalització Lingüística en 1984, tenia molt clar que calia utilitzar el valencià en l’espai públic. “Teníem tot per fer, però calia que incentivàrem els professors perquè donaren les classes en valencià, ja que la demanda entre els alumnes existia també”, expressa.
Així, es van posar en marxa cursos de formació als quals es van apuntar molts professors. “Alguns coneixien la llengua per l’ús familiar, ja que no l’havien pogut estudiar. Tot i això, un 12% es va comprometre a fer les classes sense problemes en valencià”, indica. Però no va ser fàcil, atés que s’havia de pactar en totes les universitats perquè hi hagueren grups en valencià. “Va ser una lluita perquè la societat no estava acostumada. Hi havia gent que estava per la llengua i la cultura, però també existia molta reticència, sobretot pel debat de l’origen i el nom de la llengua”, rebla.
