El so del disparador de la càmera i el d’una ciutat en plena ebullició es converteixen en la banda sonora que acompanya el passeig i la conversa amb el millor fotoperiodista de València. No és una valoració personal, sinó el veredicte del jurat del certamen organitzat pel PhotOn Festival i l’Ajuntament de València, que acaben de reconèixer Miguel Lorenzo com el millor fotoperiodista de la ciutat del 2016. El guardó reconeix el compromís i la professionalitat del fotoperiodista i distingueix la seua capacitat per a transmetre amb imatges els importants canvis que han succeït al cap i casal al llarg de 2016.
“És importantíssima la tasca que estan fent el festival i l’Ajuntament de València per la nostra professió. Els estic molt agraït pel reconeixement que he rebut i per l’aposta que fan per un treball com el nostre, que no sempre és visible per a la societat”, expressa el fotoperiodista.
Amb aquest motiu, Lorenzo es mostra encantat que fem un recorregut pels llocs que en l’últim any han tingut algun significat especial. El nostre punt de trobada és la façana d’un banc situat en un dels carrers de la coneguda milla d’or de València. Allí va retratar la crua realitat a què la crisi ha sotmés milers de persones. S’ajusta les ulleres al front –en un gest molt habitual d’ell– i m’ensenya la foto amb el mòbil. És un sensesostre dormint, una nit xafogosa de juliol, en un caixer. A sobre, la campanya publicitària de l’entitat financera. No cal dir res. La imatge parla per si mateixa.
“No sé exactament què és una foto bona, millor o pitjor. Cadascuna té el seu interés. Per a mi la imatge bona és la que et fa pensar i normalment són les que mostren coses que no coneixes”, explica mentre seguim el trajecte xarrant. Miguel és un gran conversador, de fina ironia, no sempre detectada pel seu interlocutor. Continua disparant amb la seua Canon. El seus objectius són ara un grup de turistes que envaeixen –literalment– els carrers i un treballador que creua la via amb un penja-roba ple de vestits embolicats en plàstics. “Què has vist?”, li pregunte. “Vida”, respon.
I és que, com explica el fotoperiodista, la realitat gràfica de la ciutat va molt més enllà i és molt més rica que la imposada per l’agenda oficial. “Tots els companys l’hem assumida com si fóra el més important, però jo, en moltes ocasions, trobe informació més interessant de camí a les rodes de premsa que quan hi arribe. Almenys són imatges més originals”, indica per a desmentir que no sols de la política viu el fotoperiodisme.
Miguel Lorenzo: “Hem assumit l’agenda oficial com si fóra el més important, però hi ha informació més interessant de camí a les rodes de premsa”
“Tot és susceptible de formar part d’aquest món. L’economia no són sols els balanços de l’empresa, eixa és l’economia dels empresaris, però hi ha una altra economia del carrer”. L’afirmació l’ha feta després d’endinsar-nos en un bar històric del centre de València que ara es troba en plena rehabilitació i de xarrar amb els dos obrers que compleixen amb la litúrgia de l’esmorzar. “Per a mi diu molt perquè, no fa molt, en aquest mateix barri, fotografiava maniquís nus i cartells de liquidació per tancament. Hui retrate el ressorgiment de l’economia simbolitzada en aquest negoci i en els carrers plens de turistes”, expressa.
Clic, clic, clic, clic… Noves fotografies. Ara ja asseguts en una terrassa. “Sempre porte la càmera i preparada”, emfasitza, però reconeix que en alguna ocasió no l’ha duta i s’ha perdut alguna instantània. “Però ara tenim els mòbils”, li dic. “Allò del periodisme ciutadà està molt bé perquè han d’haver testimonis de les coses si no hi ha periodistes, però s’hauria de ser més rigorós”, diu tot recordant que les fotografies fetes amb un mòbil no tenen res a veure amb les d’un professional.
“Nosaltres no tenim un do, tenim una professió bé perquè hem estudiat, perquè hem practicat i tenim una forma de comunicar que fa que siguem les persones més adequades”, explica. En aquest sentit reclama més “protecció” per part de les empreses de comunicació. “Hui, com les fotografies són digitals, aparentment qualsevol pot fer-ne. Però el meu treball no és sols retratar coses, sinó donar-los la importància que tenen, interpretar-les… És que es fan periòdics amb fotografies molt dolentes”, critica.
Consciència i criteri
Ara bé, destaca la qualitat del fotoperiodisme que s’ha fet i s’està fent a València. “Hi ha molt bons fotògrafs, fotoperiodistes i periodistes; gent que té molta consciència i criteri”, conta amb un pèl de ràbia pels que han hagut de plegar per culpa de la crisi. “Marxaren els millors”, sentencia, alhora que es descriu com un “supervivent del dia a dia”. A més, declara sentir-se orfe per la pèrdua dels companys. “Cert que em podria considerar un privilegiat per conservar la feina, però m’agradaria mesurar-me amb ells”, reivindica.
De vegades, però, les relacions es tensen en el frec a frec diari. Perquè Lorenzo és dels que vol estar el primer i en la primera fila. “La nostra és una professió de contacte perquè encara que hi ha molts punts des d’on disparar, sempre hi ha un de coincident en què volem estar tots i clar, entropessem. És com en alguns esports on guanyar la posició no és fàcil i hi ha moments durs”, explica coneixedor de la seua fama després d’anys d’experiència.
Però no sempre va ser així. “Quan era un inexpert…”. I para d’expressar-se perquè jo ric. “Em costa pensar en tu com un principiant”, li amolle. Però Lorenzo ho va ser algun dia. Va ser a finals de la dècada dels 80. Venia de Madrid, on s’havia traslladat des de la seua Gran Canària natal per a estudiar, en principi, cinema. A la capital, Amparo Tórtola el va convéncer per a vindre al cap i casal.
El seu debut va ser a La hoja del lunes i en una època en què els successos cotitzaven a l’alça. La droga campava pel centre de la ciutat deixant la seua pitjor petjada: les morts per sobredosis. “Des del diari em van avisar d’una mort i jo hi vaig anar al pis. Tot eren facilitats i em vaig entretindre fent fotos pensant que era l’habitual. Però quan vaig eixir i em van demanar identificar-me, vaig quedar-me sense rodet i sense imatges. M’havien confós amb el fotògraf dels jutjats. Ara actuaria d’una altra manera”, relata sobre el seu bateig periodístic. “Per a mi eren unes fotografies publicables, però aquest és l’etern debat de la professió sobre on estan els límits”, diu Lorenzo, qui lamenta la hipocresia en aquestes qüestions. “No podem fotografiar menors, però sí ho estem fent amb infants que venen refugiats”, critica.
A propòsit d’això, reflexionem sobre moments de molta intimitat de què som testimonis els periodistes diàriament. “L’època dels desnonaments va ser especialment dura. Et quedaves a soles amb la gent i eren situacions molt doloroses. La pensionista en la seua habitació, tancant la maleta amb les últimes pertinences mentre s’escoltaven les protestes al carrer”, expressa per a assenyalar que no ha d’haver sang en una fotografia perquè siga dramàtica.
“Jo mantinc molt bé el tipo quan treballe, em pose una cuirassa perquè no m’afecte res. Però han sigut nombroses les ocasions en què he plorat editant les imatges. També hi ha moments en què sents molta ràbia i cridaries, com fan alguns companys, però jo em controle prou”, rebla.
Miguel Lorenzo: “Mantinc molt bé el ‘tipo’ quan treballe, però han sigut nombroses les ocasions en què he plorat editant les fotografies”
En aquest sentit, el fotoperiodista reconeix que s’ha rebaixat el grau de malestar social i que el canvi de govern també ha arribat a les relacions entre els periodistes i els polítics. “Hi ha aproximació gràfica i més facilitats per a treballar. Abans teníem més guàrdies jurats que caps de comunicació. Jo he patit en la meua pell insinuacions de gent sobre que no publicara determinades fotografies o físicament t’impedien el pas, cosa que semblava ridícul”, denuncia.
Ara bé, per a ridícul, el cas de la censura que l’exposició Fragments d’un any –organitzada per la Unió de Periodistes– al MuVIM. “Jo vaig viure les primeres hores. Va ser un moment vergonyós i va tindre l’efecte contrari al que es proposava el PP”, recorda Lorenzo.
Personalment no és conscient d’haver patit una censura directa. “Manca de comunicació amb qui t’encarrega les fotos sí que he tingut”, diu emfasitzant la transformació que s’ha produït en els dominicals i suplements. “Ara sols es fotografien coses amables perquè la gent, els diumenges, no pense. Hi ha certs productes que distorsionen completament la realitat, no fan la funció que ha de fer el periodisme com a mínim intentat ser objectius. Els interessos vénen marcats per la publicitat, si s’anuncien productes de luxe no volen exhibir països pobres”, recrimina.
Miguel Lorenzo: “Si fóra sols per la premsa no podríem viure. Aquest és un ofici que has d’estimar i respectar per treballar-hi”
Això no obstant, Miguel ha trobat l’equilibri compaginant el ritme frenètic del dia a dia d’El Periódico de Catalunya i El Temps amb un projecte molt important amb la Universitat de València i l’Oficina de Turisme de documentació del paisatge valencià. “Si fóra sols per la premsa no viuríem. Aquest és un ofici que has d’estimar i respectar per treballar-hi”, indica. Aquesta estima per la professió li ha valgut una invitació per a participar en la 25a edició del Festival Visa Pour L’Image, a Perpinyà, un dels certamens de fotoperiodisme més importants del món.
El temps ha passat molt ràpid. Podríem seguir hores i hores, però els nostres mòbils comencen a sonar ja de forma insistent. L’actualitat ens reclama a tots dos per a seguir fent periodisme vocacional.
