I avui un home ha agredit a ganivetades a la seua parella, ferint-la i intentant suïcidar-se després. Certament en aquest cas no puc dir amb rotunditat que volia matar a la dona, caldria que diguera que presumptament se’l podria acusar de voler fer-ho, si coneguera els detalls del cas, la forma de produir-se l’agressió, les lesions, etc. I cap problema tinc en respectar eixa presumpció, com a jurista però, també com a ciutadana que creu que les societats avançades han de garantir els drets de tothom, accepte les regles del joc democràtic. Però en els altres casos, en eixos on maten a les dones i ho reconeixen, a vegades insistentment i/o per escrit, no veig cap presumpció. Sí, sí, ja sé que un autoinculpat pot canviar de parèixer i fins que no el condemnen no serà culpable, però difícilment un suïcidat va a poder canviar la seua declaració i, la dona morta està.
I en tot cas, crec que aquesta societat del ‘bonisme’, de les formes curoses i porugues esta arraconant les víctimes. Els mitjans de comunicació per por a les demandes i reclamacions, anteposen sistemàticament el ‘presumpte’ a cada cas, i això ha creat escola en una societat adormida que ha perdut l’esperit crític, i es limita a repetir això que rep especialment de la televisió.
Arribem així a un escenari on el centre informatiu recau sobre la víctima, on hi ha menys por a les demandes i es respecta menys la seua intimitat i honor. I rebem missatges com: “No havia denunciat”, “Serveis socials no tenia informes del cas”… que al cas venen a ser els mateixos comentaris del veí del quart que diu a la càmera: “No ho haguera pensat mai, ell era una persona molt educada, que saludava sempre”, mentre per davant seu trauen el cos sense vida de la dona.
I d’ahí passem a qüestionar la protecció a les víctimes, la despesa que implica, l’existència de denuncies falses (malgrat que està més que certificat que són el 0,01%), que al denunciar sols persegueixen els beneficis econòmics (des que ha començat la crisi el número de denuncies ha baixat, mal casa això amb la voluntat d’aprofitament econòmic), etc. I s’ignora que eixe clima fa que el treball de denúncia de la violència masclista caiga al buit, que la societat es torne refractària a les campanyes, i mentre el model de relació de dominació i violència s’impose entre la gent més jove.
No sé que caldria fer, a fi que la ciutadania no sols es moguera quan les víctimes mortals es produeixen en un mateix dia o dies consecutius. No sé què caldria fer, perquè el discurs que inclús des dels centres escolars està transmetent-se, que no podem parlar sols de la violència contra les dones, cessarà. No sé què caldria fer, perquè eixíreu cada dia al carrer a denunciar que una societat que és diu democràtica, cívica i avançada, no pot acceptar que maten les dones pel simple fet de ser-ho. No sé què caldria fer perquè deixareu de veure amb cara de fàstic dient: “que bàrbars” les lapidacions, al temps que mireu amb indolència les mortes a ganivetades, cremades, llançades pels barrancs o pels balcons, asfixiades o cremades… que vivien al costat de casa vostra. No ho sé.
Com diu Llach, encara que fóra per uns altres assassinats, sols puc dir:
Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.
