Dit així, no sona gens malament. El que ocorre és que quan ú busseja en el recollit en l’avantprojecte de la reforma, s’adona que ens volen donar gat per llebre (una vegada més!). En realitat ni tan sols té sentit que parlem d’una “reforma”; sinó que podem parlar perfectament d’una “deconstrucció” de les administracions locals.
Les mesures arreplegades en aquest programa consisteixen a reduir (no de fer més eficient) l’activitat municipal fonamentalment a través de dues vies:
1) Suprimint competències locals (sobretot en matèria de salut, educació i serveis socials). Açò vol dir que moltes funcions que ara realitzen els ajuntaments passaran a efectuar-se per administracions públiques superiors. Açò no és millorar l’eficiència de l’activitat, sinó centralitzar el nucli del poder. De fet, a distanciar l’oferta de les funcions de la seua demanda, és de preveure que es produiran pèrdues d’eficiència; i sobretot, d’adequació i qualitat. Són els municipis de menys de 20.000 habitants els que es troben en l’ull de l’huracà.
2) Traspassant serveis a dia de hui públics a mans privades. Aquell servei que en l’actualitat no siga rendible econòmicament (no es diu si és rendible socialment), es traslladarà la seua gestió a empreses privades. Si aquestes no troben forma de fer-les rendibles (serà el més habitual), l’activitat en concret es perdrà. Per exemple, si un centre de salut d’un petit poble no presenta indicadors econòmics acceptables segons el govern, es privatitzarà si pot ser rendible o se suprimirà si no ho pot ser. Una mesura aberrant, que oblida interessadament que l’atenció sanitària mai ha de mirar-se per la rendibilitat econòmica, sinó per la seua rendibilitat social. Si calguera suprimir tot el que no és rendible en termes econòmics, l’exèrcit, les forces de seguretat, els jutjats i les penitencieries serien els primers serveis que caldria abolir, i òbviament no es fa.
A les hores, podem extraure dues conclusions. D’una banda, l’eficiència que es pretén aconseguir es basa en la supressió d’allò que suposadament és ineficient, i no en la incorporació de nous mecanismes de gestió o avanços organitzatius. No es va a emprar ni un sol euro en aquesta reforma, per la qual cosa òbviament no hi haurà cap millora en la qualitat del servei al ciutadà, tal com va assegurar Rajoy. Afirmar açò amb un programa consistent únicament a mutilar i suprimir serveis públics denota la poca vergonya que té el president i el seu equip de govern. D’altra banda, les possibles millores en rendibilitat econòmica que s’aconseguisquen no solament seran minúscules, sinó que bona part d’aquestes s’aconseguiran a costa de reduir la rendibilitat social dels serveis públics als nostres municipis. Tenim una societat malalta si el que cerquem és exclusivament l’eficiència econòmica i no la satisfacció de les necessitats socials dels nostres conciutadans.
Però, a més, i per a fer-nos una idea, quant aconseguiria el sector públic estalviar amb aquesta reforma? Per a aproximar-nos a açò n’hi ha prou amb observar quina ha sigut la despesa pública de les administracions locals que ha excedit els seus ingressos. Si anem acumulant aquest excés de despesa, obtenim el deute públic d’aquestes administracions. Ara la comparem amb la resta de deute públic, la de l’Estat i la de les Comunitats Autònomes, fonamentalment. En el gràfic amb el qual s’obri l’article, es representa l’evolució del deute públic atenent als seus diferents sectors.
Doncs bé, el màxim que el sector públic podria estalviar amb aquesta reforma (i ni tan sols serà el que s’aconseguisca, ni des de lluny) és el sector roig del gràfic. El deute acumulat de totes les administracions locals solament representa el 5,74% de tot el deute que té hui dia el sector públic espanyol.
Comprovem clarament que, encara que existisquen ineficiències en les administracions locals i es produïsca un cert balafiament de recursos públics, la quantitat que es gasta és absolutament ridícula si la comparem amb la despesa de l’administració central (i que per cert, en la seua majoria es deu a les ajudes a la banca, com mostraré en el pròxim article). És a dir, la quantitat màxima que es podria estalviar amb aquesta reforma no justifica de cap manera la seua implementació, especialment sota aqueixes condicions que resulten tan pernicioses per a les poblacions dels municipis. Tot açò no fa sinó convidar-nos a pensar que el vertader motiu de la reforma no és de caràcter econòmic, sinó que atén a un altre tipus de factors estretament relacionats amb la ideologia i amb la forma de concebre el disseny i funcionament de les administracions públiques.
Eduardo Garzón és autor del blog Saque de esquina
