Sergi Tarín / València.
Ni sentia ni patia. Ni sabia de Turisme ni molt menys què era allò de Fitur. Tampoc no pensava per si mateixa, sinó que seguia sempre les instruccions. Les instruccions de Francisco Camps, per descomptat. “Però tu saps el que has fet?”, li amollà quan la nomenà consellera el 2004. I sí, Camps és clar que ho sabia. Fou el premi a tanta informació privilegiada que Martínez li transmetia de la dissidència zaplanista del sud. Qui anava a pensar que aquell cos quiet i absent, més semblant a un aparador isabelí que a un ésser humà, en veritat estava acumulant informació per a l’enemic?
I sí, és clar que Camps havia pensat una bona missió per a ella. A Turisme la trama Gürtel faria el gran negoci: cinc milions en contractes de Fitur. Qui millor que Milagrosa per vore i callar, o mirar cap a un altre lloc, consentir i no qüestionar, obeir i no recordar? Ser Camps a la fi. Un tros de Camps amb un mocador de Loewe i un Hublot de 2.400€ a la monyica. Un rellotge de precisió suïssa que la trama li comprà al carrer de Serrano de Madrid, la gran milla d’or de la capital. Durant el judici Martínez va defensar que l’adquirí ella, que era d’imitació, que li agradava viatjar pel món comprant rellotges d’imitació. Tot pura imitació. Imitació d’un Camps que sí, que cada volta, cada judici, cada sentència, està més clar que sabia el que se’n feia.
I molt que també ho sabia quan, ebri de poder, però sobretot de si mateix, la col·locà com a presidenta de les Corts. Executiu i legislatiu es convertien en la mateixa cosa. Un tros de Camps seia al més alt de l’hemicicle mentre la resta de Camps divagava pels espais inconnexos de la immortalitat política. Martínez era això, un mer continent, una capsa humana programada per a una idea. El reglament de les Corts li’l llegien Rafael Maluenda i Ricardo Costa i ella anava de la cambra al despatx com podia anar del cotxe –amb xofer, per descomptat− a la perruqueria o del dentista a la pescateria. “Governaré com una mestressa de casa”, anuncià el primer dia amb la seua clàssica mansuetud vocàlica.
Poca cosa més. Quan esclatà l’escàndol i fou imputada i fou processada i fou jutjada, Martínez s’aferrà als càrrecs i a la innocència talment com ho havia vist fer en Camps. No debades ella mateixa era Camps o “la filla de puta de la perla” per a la trama, ja que “perla” era un mot familiar que sol o solia utilitzar per dirigir-se a la gent propera. Tan a prop, tan ella mateixa, com per adjudicar amb trampes, amb corrupció, l’estand d’alguna cosa que no sabia ni què era ni per a què servia.
I si són certes les teories de la transfiguració i la transmutació de la carn, Camps haurà sentit una molèstia qui sap si somatitzada al fetge o a la vesícula. I un buit sobtat d’alguna cosa que també és ell i que demostra que la immortalitat pot ser una necròpsia que dol, cou i fa molta pudor.
