Des que, als vint-i-cinc anys, va obtenir el seu primer guardó literari, l’escriptura s’ha convertit en un al·licient per a aquest poeta de Benigànim que compagina literatura i docència des de l’any 1996. Apassionat del tennis, de la cuina i del bon cinema clàssic de Wilder, Ford o Hitchcock, Josep Calero, llicenciat en Filologia, acaba de ser premiat en el XXI certamen Adolfo Utor Acevedo de Dénia pel seu poemari Haikus d’aquell estiu, una obra “totalment nascuda de l’experiència vital”, matisa el professor de l’IES L’Estació amb la senzillesa i l’afabilitat que el caracteritzen. Aquest reconeixement, concedit per la casa d’Andalusia de la capital de la Marina Alta, és l’excusa perfecta per conversar amb ell sobre les seus dues inclinacions: l’ensenyament i l’escriptura.
Què significa aquest guardó per a tu?
Pep Calero: Aquest premi suposa el reconeixement i la consolidació de la meua activitat literària. És un nou impuls, un incentiu per continuar escrivint i per pensar que allò que faig té algun sentit i que d’altres ho han valorat positivament.
Els versos del text premiat van ser escrits l’any 2015. Quin és el contingut d’aquest poemari?
Pep Calero: És un recull de poemes molt breus que reflecteixen el meu dia a dia al llarg dels mesos de juliol i agost i on parle de les qüestions típiques de l’estiu: les vacances, les festes majors, algun viatge, els efectes de la calor…
El poemari, no obstant això, conté una vessant trista i penosa.
Pep Calero: Efectivament, el conjunt apareix esguitat de composicions doloroses que giren al voltant de la malaltia que va patir ma mare.
Podem afirmar, per tant, que aquesta és la col·lecció de poemes més personal que has escrit?
Pep Calero: D’entre els poemaris publicats, sense cap mena de dubte. És més personal perquè parla de mi, de la meua família, del meu entorn, del que em preocupa i, en molts moments, de la incertesa i el dolor viscut al voltant del càncer que patia ma mare i que és el fil que va relligant la resta de qüestions.
Pep Calero: Foto: l’IES de l’Estació.
Com foren els teus inicis amb la literatura?
Pep Calero: És un procés lent. De menut escrius aquelles redaccions que et proposen a l’escola i no ho fas malament del tot, escrius alguna història curta i et sents satisfet del que lliges. Però, sobretot, m’inicie en el món de l’escriptura més tard, quan entre en contacte amb gent nova amb inquietuds literàries, mentre estudiava la carrera a València.
Però des de fa vint anys no et dediques només a aquesta tasca tan enriquidora per a tu.
Pep Calero: Des de l’any 1996 em dedique també a la docència, que faig compatible amb la literatura. Totes dues tenen un caràcter vocacional, encara que treballar com a professor és el que em permet viure. Tot i això, el més interessant és que entre les dues opcions es produeix una retroalimentació, existeix una interrelació que provoca que les dues facetes es filtren, es comuniquen i les fa quasi indestriables. Considere, sincerament, que ara no podria deslligar una cosa de l’altra.
Què és el més satisfactori d’aquestes dues facetes?
Pep Calero: Totes dues m’ensenyen. Totes dues em resulten enriquidores. Cadascuna amb les seues particularitats. L’educació m’ha permès entrar en contacte amb els meus alumnes, que m’han aportat tant com jo els haja pogut aportar a ells. D’altra banda, la literatura m’ha facilitat poder expressar algunes inquietuds que s’hagueren mantingut ocultes i, al mateix temps, m’ha permès conèixer altres autors i aprendre d’ells. Les dues m’han ensenyat a valorar, com un element fonamental de la meua vida, les relacions humanes.
Quant a educació, ens queda molt per millorar?
Pep Calero: El que ens queda és molt per poder adaptar-nos. És evident que no podem educar com fa trenta anys, però tampoc sé si estem suficientment preparats per fer-ho d’altres maneres. En l’escola actual potser ens demanen, al professorat, que assumim massa papers, que siguem camaleònics, i supose que hi deu haver una part de raó: l’adaptació al medi és essencial, encara que siga d’aquesta manera ultrasònica que ens pot fer perdre la perspectiva.
Aleshores, com s’ha d’abordar l’educació literària en un context on no tot l’alumnat està disposat a fer front a l’esforç intel·lectual i reflexiu que suposa la literatura?
Pep Calero: Els professors servim per obrir-los els ulls –tasca gens fàcil– perquè troben a les paraules estímuls que els faran viure aventures, passions, pors, misteris, entre d’altres coses. Però el primer que ha de mostrar passió pel que fa i pel que llig és el professor, i és poc més que això el que pot fer entrar l’alumne en el fantàstic món de la literatura.
En relació amb açò, deia Borges que la poesia no es pot ensenyar, sinó que ha de ser contagiada, és a dir, que sembla que hem d’aconseguir que els alumnes experimenten el plaer estètic. Com a poeta, què has de dir al respecte?
Pep Calero: Si ho ha dit Borges, qui sóc jo per dur-li la contrària? Tot i això, he de dir que des del punt de vista del docent no hem de deixar d’explorar vies perquè els alumnes entenguen la poesia, i per extensió qualsevol tipus de text literari, però també és cert que només des de la recepció de les emocions més intenses un alumne podrà experimentar aquest plaer del qual ens parla l’autor argentí.
Algun consell per a la gent jove o no tan jove que comença a escriure?
Pep Calero: Cal ser constant; la inspiració, diguen el que diguen, no ens vindrà a buscar. Hem de ser nosaltres els qui tracem el camí. Cal tocar de peus a terra, però també ser ambiciosos i atrevits. I, finalment, tenir confiança en les nostres possibilitats i ser un bon lector, aprendre dels millors.
De qui has aprés tu? Quins son els teus referents en el món de la literatura?
Pep Calero: Els clàssics grecollatins, la literatura medieval, els autors italians que avancen la literatura moderna o moltíssims autors contemporanis han sigut un model excel·lent. En poesia, he gaudit moltíssim llegint autors consagrats com Martí i Pol o Estellés, encara que hi ha també poetes no tan coneguts que m’agraden especialment, com ara Joan Margarit. Com que també he escrit narrativa breu, m’he fixat en autors diversos, com ara Quim Monzó o Sergi Pàmies, però especialment he de reconèixer el mestratge del magnífic Pere Calders o Eduardo Mendoza.
Narrativa o poesia, doncs?
Pep Calero: M’ha anat millor amb la poesia, però no em pots demanar que trie entre els meus dos fills. Tots dos, la prosa i la poesia, m’atrauen, són additius. Jo diria que són les dues cares, les dues personalitats. Per ser just, si escric més poesia no és perquè em siga més fàcil escriure-la, sinó perquè moltes vegades la manca de temps em du a escollir el vers per la seua immediatesa i brevetat. Per a mi, escriure una novel·la és un mur insalvable.
I narrativa breu?
Pep Calero: És un projecte futur. De fet, no fa massa temps he acabat un conjunt de relats curts, de moment sense publicar, dels quals n’estic molt satisfet. Espere, però, que les muses siguen amb mi ben prompte.
