Sergi Tarín / València.
Hi ha més alleugeriment que tragèdia en el rostre d’Alberto Fabra quan comunica l’adéu. Ho fa amb un verb tranquil, fins i tot amb un vernís de gentilesa, que no defuig durant vint minuts ni una sola pregunta. El to contrasta, per exemple, amb el de l’alcaldessa de València en funcions, com sempre desafiant i hostil amb els micròfons que no li són benèvols. Barberá ha atès el mitjans a les portes del cotxe oficial i sota la ruixada de crits d’una desena d’extreballadors de Canal 9. “Mire com els salude!”, s’ha vanat amb l’habitual verí en la saliva. I a continuació ha bonegat els periodistes que han fet crosta al seu voltant: “He exercit el periodisme i això no és normal”. Una esmena a la professió que té l’origen en l’època en què la delegació del Govern es deia Governació Civil i ella n’era la cap de premsa. Un temps de baf franquista i de periodisme genuflex, com a ella li ha agradat sempre ser rebuda. “Seré alcaldessa fins a l’últim minut. Punt. No tinc res més a dir”. Doncs això.
No és d’estranyar que Fabra i Barberà no s’estimen. Els mètodes i les concepcions són contraposades, cosa que demostra la possibilitat d’una certa vida diversa dins del PP més enllà de l’ús i l’abús de poder. “Hi ha qui porta molt de temps com a alcalde i difícilment podrà representar el nou PP”. És un dels dards a Barberá d’un Fabra en oberta retirada. De fet ha anunciat que serà president regional només fins les eleccions generals i que després no concorrerà al congrés ordinari de 2016. Mentrestant exercirà com a cap de l’oposició a les Corts. “Cal fer un reset”, ha dit en referència a la corrupció. Un virus altament letal que ha provocat la caiguda del sistema operatiu del Partit Popular fins precisar, qui sap, ser formatat i no sols reiniciat.
De fet els discos durs del PP, i no és metàfora, estan plens de converses ben aclaridores de com es gastaven el patrimoni dels contribuents. “Era un ionqui dels diners”, s’autoflagel·là ahir a les portes del jutjat un Marcos Benavent transfigurat en místic penedit. “Amb persones com esta no podem anar enlloc; han de marxar del partit i no sabem si encara hi ha més”, ha reconegut un Fabra impotent davant l’elevat índex de pol·lució interna i de síndrome de Diògenes: “he sentit més comprensió de la ciutadania que del partit”. Un arravatament de sinceritat en un dels soldats més fidels de Mariano Rajoy. Un recluta ascendit a oficial l’estiu de 2011 després la dimissió de Francisco Camps i amb l’encàrrec de pilotar la nau foradada i a la deriva amb una voluntat de nòvio de la mort consumada en nefand matrimoni.
De Fabra quedarà una arquitectura insuficient de línies roges sobre el mapa. I també eixe deliri de samurai que fa la cesària al fetge rovellat de la RTVV, l’òrgan dels humors i dels amors del PP valencià, injectat amb el combustible biliós de manipulació. “[Canal 9] No és garantia de guanyar les eleccions, ja que altres comunitats on hi havia majoria absoluta [del PP] l’han perduda tot i que tenien televisions autonòmiques”, ha admès Fabra, de rebot, els serveis prestats pel mort vivent. De fet, ¿com hauria transcorregut la campanya amb la presència de l’animal llepaire? ¿Quin hauria estat el resultat de l’obediència deguda dels Motes, Carrau o Ferri? Per cert, este últim s’ha convertit en espècimen autòcton de gran rellevància per la fotosíntesi del morat.
“Moniato!, moniato!”, acomiaden Fabra durant els deu metres que separen la seu del cotxe oficial, però l’home tubèrcul ni els mira ni apressa el pas. I les goles continuen bramant amb una dicció pretesament contestatària, però incapaç d’amagar els accents de la pàtria corporativa.
