Sergi Tarín / València.
Era el gran objectiu: rebentar la plaça de bous de València, el gran símbol del bíceps electoral del Partit Popular valencià. I no va estar possible. A les 20.00 hores, minuts abans del gran míting, a la vorera esquerra del carrer Xàtiva només quedaven els policies. Dintre, la part de dalt de coso, la zona d’ombra, estava pràcticament buida. El múscul s’havia quedat moll tot i la dosi d’anabolitzants en forma d’autobusos vinguts dels pobles i fets filera de formigues al carrer de Colom. Una davallada que afectà l’ànim col·lectiu, ja que la plaça tampoc no fou el bramul d’altres vegades. Un públic majoritàriament pensionista agitava les banderoles amb una inapetència desconeguda i les Noves Generacions es quedaven a soles amb una alegria de consignes més disfressada que real.
I va ser inevitable que la corrupció encapçalara la cita, ja que el primer a parlar fou Vicente Betoret, nou president provincial del PP en substitució d’Alfons Rus, suspès de militància per la presumpta trama de cobrament de comissions a la Diputació de València denunciada per Esquerra Unida. Betoret marcà el guió a la resta de dirigents: la por a l’esquerra i l’amenaça catalanista. Tant va expectorar contra “els que reneguen del nostre himne” que quedà sense veu. Fou una mena de transmutació del pensament a la carn per l’esgotament de determinats conceptes.
Amb Rita Barberá augmentà un poc la temperatura, però sense arribar a la febre d’altres ocasions. Els joves cridaires insistien, sense èxit, a pujar el mercuri. “Si canteu tant em talleu el temps”, els renegà Barberá, qui s’oferí, braços oberts en creu, com la víctima “de la persecució, insult, odi, amenaça i manipulació” de l’esquerra, a la qual titlà una vegada més de “batiburrillo”. A continuació llegí les declaracions de l’actor George Clooney, qui durant la vespra de l’estrena de “Tomorrowland” digué que la Ciutat de les Art i de les Ciències és “un lloc sorprenent i increïble” i “amb molta esperança”. Barberá proposà nomenar-lo “ambaixador de València” (en substitució del convicte Jaume Matas). Però l’apel·lació a Clooney tampoc no fou massa aplaudida, probablement per una qüestió generacional. Cosa ben diferent hauria estat l’esment de José Luis López Vázquez o d’Andrés Pajares. Llavors Barberá apostà pels clàssics: “Vaig a baixar els impostos!” i “Reivindique l’esperit de la Transició!”.
Per la seua banda, Alberto Fabra es presentà com un peó de la recuperació econòmica. Un fet, confessà, que l’ha provocat “moltes nits d’insomni”. Temps mort per sentir el monstre dins l’armari: “Un fictici País Valencià pactat per extremistes, radicals i antisistema” que volen “canviar la nostra llengua per escons”. Llavors el crit de “president!” sonà en un segment de la plaça, però prompte quedà esmorteït. Fabra, l’insomne, feu llavors repartiment en un futur govern d’esquerres: un vicepresident del Consell de Podem “amb una política bolivariana anticasta”, un conseller d’Hisenda d’Esquerra Unida “pujant els impostos de patrimoni, successió i donacions” i un conseller d’Educació de Compromís “imposant l’autodeterminació del País Valencià, la quatribarrada i el català”. I el crit de “president!” tampoc es va encendre amb una llenya humida amb tant d’ús.
Va ser en eixe ambient de maig un mica gelat que Mariano Rajoy pujà al pòdium. I dedicà bona part del seu parlament a elogiar Rita Barberá: “Ets la millor”. “Has liderat la transformació d’estat ciutat i pots estar orgullosa”, prosseguí Rajoy, qui definí l’alcaldessa de València com “una persona amb entitat” enfront “una colla, una amanida d’ocurrències i una sopa de lletra”. Tanta insistència presidencial acabà per sonar a comiat. Les enquestes no donen a Barberá la majoria suficient i Ciutadans ja ha dit que no governarà amb ella. Va ser esta de les poques mencions locals. La resta del discurs de Rajoy s’adaptà al llibret ibèric de campanya: el Partit Popular té pedigrí (“no som uns amics que ens reunit en 24 hores”) i Espanya progressa (“un dels millors països, que per descomptat és el nostre”). Mentrestant, el públic ja havia començat a abandonar la plaça, talment com en eixos partits de marcador irremuntable. Enmig del degoteig, Rajoy feu una darrera súplica universal: “Hem tingut una crisi, però ja està bé de parlar malament d’Espanya”.
