Sergi Tarín / València.
Com una cançó de Cecilia. “Dama, dama” o “Mi querida España”, per exemple. Amb la mateixa lírica s’escenificà este cap de setmana la Conferència Autonòmica dels socialistes a València. Un conclave de ritmes nostàlgics i amb un desànim amerat de demoscòpia que forçà l’organització a assajar un continu exercici de coaching empresarial. És a dir, eixa mena d’estratègia en què els empleats es disfressen i s’autoproclamen i s’estimen. En este cas la parròquia acudí disfressada de socialista, de socialista dels 80, l’època gloriosa. I no calgueren recreacions. Hi havia els Ciscar o els Lerma per demostrar com determinats tèxtils no es desgasten amb el temps. O els Ximo Puig, que amb la mateixa roba podria ser president de la Generalitat.
Tan ben dissenyat estigué tot que hi hagué dubtes sobre si el congrés internacional d’infermeria veí no seria un element més de l’atrezzo. La desfilada de walkiries atragué l’atenció de nombrosos militants xaparruts, de pells cuinades pel sol i mirades a l’estil Pajares i Esteso. “Ale, guapa”, s’escoltà alguna delicadesa hispànica. Igual que el candidat d’Extremadura, Fernández Vara, que es dirigia a les periodistes amb un “dime, reina”.
Mentrestant, el líder deambulava pels escenaris buits amb rostre vençut de nuvi plantat en l’altar. Havia avançat el viatge per retrobar-se amb Susana Díaz i de pas, restar-li una mica de protagonisme, i esta anuncià a última hora que no venia perquè tenia la grip. Sense encaix en el llibret, Sánchez buscà el protagonisme de la foto domèstica. Amb els homes lucubrant amb bates blanques, les dones buscaren els flash i l’abraç. “Doncs sí que és apanyat”, deia una. “¡Jo sí que l’apanyava!”, contestava l’altra.
I així, com en un estel, passà el dissabte. Una fugacitat amb remor de multituds enlluernades a Sol. Un vídeo mostrava un senyor major amb barba, malcarat. “És el nostre Pablo Iglesias, el fundador”, defenia la diputada Carmen Montón. Fins a eixe punt se sentien suplantats. I com si Sánchez s’hagués devorat l’obra completa de Paulo Coelho a la lluna de València, decidí que si desitjava alguna cosa amb molta força, esta s’acompliria. I el seu anhel fou que Podemos ja no existira i per això no l’esmentaria en els 40 minuts de discurs dominical.
Fou en realitat un exercici dialèctic per a desmoralitzats. Una reunió de socialistes anònims. “Em dic Pedro Sánchez i sóc socialista”. I les banderes s’enlairaren com en una mocadorada o comiat de vaixell. Sánchez apel·la a l’orgull, a la sigla, al passat, al feminisme, a la llibertat, a Felipe, a Zapatero. Un esforç herculi per desarrufar celles, netejar amargors i descongestionar músculs. Treball difícil per a un sol home. I més encara després de la prèvia de Ximo Puig, tan llarga que desencadenà gestos d’impaciència. “Ja termine, però és que me sent com els rectors en els soterrars, que mai no tenen tant de públic i han d’aprofitar”. Fou l’única improvisació de Puig fora de l’ortopèdia del guió i provocà riures i silencis de ganivet per igual. Sense voler-ho ni saber-ho Cecilia es clavà en l’inconscient. Quedava clar: si la lletra no fallava, Pedro Sánchez seria el mort en l’enterrament.
