Aquest invent de les xarxes socials ha servit també per a recuperar les fotografies oblidades en velles caixes de llanda o en àlbums atrotinats en un racó de la casa. Grups de Facebook, de Whatsapp o Telegram ens retornen imatges en blanc i negre o en colors dessaborits.
Hem rebut en els nostres mòbils fotografies de les quals ni tan sols recordàvem la seua existència, i així i tot apareixem en elles amb aquella samarreta que tant ens agradava quan teníem deu anys.
Una bona part d’aquestes fotografies correspon a l’àmbit dels rituals religiosos i socials, i la resta al de l’escola. Mai no he tornat a eixir tan ben pentinat en una fotografia com quan vaig prendre la primera comunió vestit amb uniforme de mariner i unes sabates de xarol a les quals se’ls havia deslligat un cordó. En les fotos de l’escola el meu cabell trenca rebel amb les regles de l’estètica de la perruqueria d’aleshores.
Tenim fotos individuals en un improvisat despatx o en una aula que no eren més que un fons fals. Altres realitzant alguna activitat o en un festival de final de curs. Durant els cinc primers anys de l’EGB, vestits d’un blanc impol·lut, féiem unes taules de gimnàstica. Teníem una cara de circumstàncies i avorriment que encara fa una trista impressió.
Hi havia, també, la fotografia de grup al pati escolar, amb el mestre o la mestra circumspectes. Quasi cinquanta criatures oferint el millor dels seus somriures a la posteritat. Però sempre hi havia algú que eixia amb els ulls tancats o fent carasses.
D’aquells companys de classe n’hi ha algun que va faltar de jove víctima de càncer, altres se n’anaren del poble i no n’hem sabut mai res. Uns estudiaren, altres aprengueren un ofici. N’hi hagué qui es feu president de falla, algun altre president d’una societat esportiva. Però cap ni un es va dedicar a la política, vull dir, a aspirar a tindre un càrrec polític. La majoria d’aquells xiquets volien ser futbolistes, com els germans Claramunt, els nostres mites d’aleshores. Ningú volia ser escriptor, ni tan sols jo, que aleshores era un lector voraç, compulsiu, indisciplinat, que es llegia fins i tot els llibres de text de cursos superiors.
Jo aspirava a ser cavall i, quan li ho confessava al mestre, m’imaginava un poltre blanc, corrent per un prat maragda amb la crinera al vent. En fer-me adult em vaig adonar que aquesta imatge no era més que una metàfora d’una enorme ànsia de llibertat.
Hi ha fundacions i consells d’administració que paguen milers d’euros a gent perquè aconseguisca la fórmula màgica per a lligar i domar aquells cavalls que apareixien en els somnis de la nostra infantesa.
Individus infames que pretenen lligar-nos ben curt, enganyar-nos perquè callem i acatem tot el que ens venen amb un somriure i el vítol en la boca de: «Visquen les cadenes!».
