VALÈNCIA. Quan el Tirant lo blanch ix a escena tot són elogis sobre la qualitat de la novel·la cavalleresca, la humanitat dels seus personatges i la relació de l’autor del Quixot amb el clàssic valencià. I si Cervantes no haguera citat l’obra de Joanot Martorell al llarg de les aventures del seu enginyós hidalgo? L’oblit sobre la considerada primera novel·la moderna hauria sigut –segurament– molt més profund.
Ni la referència de Miguel de Cervantes, ni les versions musicades –de Joan Altisent, Ros Marbà, Amand Blanquer i Leonora Milà–, ni les adaptacions cinematogràfiques sobre l’obra del Segle d’Or valencià han dissipat la visió centralista d’un Estat que no ha mostrat cap interés per res que no tinga matriu castellana. “Feia molt de temps que no es posava en escena un Tirant“, va recordar Helena Pimento, la directora de la Compañia Nacional de Teatro Clásico, qui va defensar que “aquest patrimoni també ens correspon fer-lo”.
Aquest dilluns es va presentar la coproducció amb l’Institut Valencià de Cultura (IVC) d’una versió del Tirant adaptada per la dramaturga Paula Llorens i dirigida per Eva Zapico que es podrà veure durant quatre setmanes al Teatre Rialto de València –del 13 de febrer al 10 de març– i, posteriorment, viatjarà fins a la Sala Tirso de Molina, a Madrid.
“Esperem que aquest Tirant servisca perquè es reconega també Joanot Martorell” i, junt amb l’escriptor i cavaller, una de les obres universals nascudes en el Segle d’Or valencià, va manifestar Roberto García, el director adjunt d’arts escèniques de l’IVC, durant la presentació d’aquest “projecte anhelat”, com el va definir Garcia aquest dilluns a València. En aquest sentit, segons va avançar Pimento, a hores d’ara només queda un 3% d’entrades a la venda per a veure l’espectacle a Madrid.
Un Tirant feminista
Aquest Tirant amb tarannà feminista serà la producció pública d’aquesta temporada que més dies d’exhibició tindrà, ja que, després de l’estrena a la ciutat del Túria i Madrid, es podrà veure a Sagunt (el Camp de Morvedre), a Almussafes (la Ribera Baixa), al Teatre Principal de Castelló i a l’Arniches d’Alacant.
Relegada pel centralisme espanyol a una narrativa que va influir en La Celestina o a una cita en el Quixot, la versió de Llorens i Zapico opta per posar l’èmfasi en els personatges femenins, de manera que aquestos passen a ser principals junt amb el cavaller valencià. Fet i fet, la producció pública opta per més Carmesina per a salvar el Tirant del lloc secundari d’entre els clàssics hispànics que li reserva el centralisme.
Es tracta d’una visió contemporània del clàssic, fidel al text original i als fets narratius. Hi ha un equilibri de forces, entre el paper de Tirant i el de Carmesina, Plaerdamavida i Estefania per a tractar de reforçar “l’actualitat” d’aquestos personatges escrits en el segle XV, van defensar la dramaturga i la directora.
