Mentre

28 juliol 2019 06:00h

Desfaig un camisó de ma mare. Se’l va cosir ella per al dot, i no sé si el devia usar gaire, però com que el cotó és bo, d’aquells que ara hauries de buscar amb molta dedicació, he decidit desfer-lo per tal d’aprofitar la tela. Té un canesú treballat, amb tot de plecs i un brodat que el recorre, i és tan ben cosit, que hauré d’esmerçar hores per desfer aquelles puntades. Mentre ho faig, mire Colombo a la televisió i m’envaeix una felicitat senzilla i plena, com quan era una xiqueta i feia treballs manuals per a l’escola. La meua filla arriba i jo li dic que sóc feliç perquè és estiu i mire Colombo mentre desfaig el camisó i ella riu, de la meua ingènua felicitat potser, mentre jo em deslligue en aquelles puntades maternes que desfaig amb tisora i agulla mentre imagine la mare jove i plena d’il·lusions que cosia aquella roba per a la seua vida futura. Potser ma mare tenia divuit anys, com té ara la meua filla, quan cosia aquell camisó. No ho sé, i ja no li ho puc demanar. Sí que sé que quan era jo la que en tenia divuit, ma mare no em va dir que fos feliç mentre cosia o descosia, perquè en aquell moment la nostra relació ja havia esdevingut difícil i plena de silencis i de retrets.

Es parla sovint de les dificultats de ser mare, del treball de ser mare, del patiment de ser mare. Se’n parla menys, de les dificultats de ser filla, del treball de ser filla, del patiment de ser filla. D’aquella sensació de navegar contra corrent cada dia de la vida, contra els antics manaments i les velles inèrcies. Se’n diu poc d’aquella navegació vital que fas i que ja saps que no és el que ella esperava, el que ella volia, el que ella desitjava, ancorada en un món que no era el teu.

Potser desfaig aquell camisó com qui desfà nusos antics, silencis i retrets. I ho faig a poc a poc, sense esgarrar-los, provant d’entendre l’amor que guiava cada puntada d’aquelles mans joves que encara ho tenien tot per fer, provant de deixar la tela intacta. Propose a la meua filla de reconvertir aquell canesú en un cosset per a ella i em diu que sí, que li agrada. I em sent feliç, d’una manera senzilla i plena perquè, un moment que s’allarga com la llum de la vesprada, som allà les tres, ma mare en les puntades, jo que les desfaig i la meua filla asseguda a la vora, en silenci, a punt del vent que l’empentarà en la seua navegació. Una navegació que vull contemplar en pau, sense nusos ni retrets, perquè ja sé com és de complicat, ser filla.  Mentrestant, Colombo fuma el seu cigar, passeja amb la seua gavardina tronada i ressol un cas d’assassinat a força d’insistència.

next