I la història es repeteix. Assistim en les darreres setmanes a una farsa de judici per uns delictes, a priori, inventats per l’acusació. Al banc dels acusats seu part del govern de la Generalitat del nord, personatges públics empaperats per muntar un referèndum i proclamar una República que —vatua!— resulta que mai no fou proclamada. En què quedem, doncs? Atenció! Els jutja la mateixa «justícia» histriònica que en 1909 condemnà a mort el pedagog català Francesc Ferrer i Guàrdia, la mateixa «justícia» de pa sucat amb oli i venjativa que en 1911 castigà els obrers de Cullera.
Escriu el poeta: «A vegades és necessari i forçós / que un home mori per un poble, / però mai no ha de morir un poble / per un home sol». Els versos són de Salvador Espriu, del seu poemari La pell de brau, potser —si més no, al meu modest parer— el recull de poemes més colpidor de la seua obra. Necessari i forçós que un home assumisca les culpes de la seua col·lectivitat, del seu poble. I és que, com deia un altre enyorat vat en l’enlluernadora llengua de les fades del Canigó: «Assumiràs la veu d’un poble, / i serà la veu del teu poble, / i seràs, per sempre, poble, / i patiràs, i esperaràs…». Però, alerta!: «i aniràs sempre entre la pols, / et seguirà una polseguera». Perquè hi ha qui assumeix, amb tots els ets i els uts la veu del seu poble, com féu aquesta setmana el president d’Òmnium Cultural, el Jordi Cuixart: «Després de cinc-cent dies de presó, la meua prioritat no és eixir de presó, la meua prioritat és poder denunciar l’atac i vulneració que hi ha de drets i llibertats a Catalunya i al conjunt de l’Estat Espanyol». Però hi ha també qui s’hi veu abocat a assumir la veu, potser passava per allí, però que el deler de venjança dels poders desafiats li pengen l’escapulari de culpable, com en els actes de fe de la Inquisició, abans fins i tot de ser jutjat. Bé, a hores d’ara ni al més espanyolista dels espanyolistes, tot i que afirme el contrari per a justificar la performance que ha muntat el Tribunal Suprem, dubta que a Cuixart i a la resta de presos polítics catalans que són jutjats a Madrid se’ls jutja per llurs idees i amb ànim de revenja. Espanya és així, des de… Des de l’època dels terços de Flandes: Cabuda! I, val a dir-ho també, ridícula. Però, mireu, Cuba s’independitzà —i no volien— i abans d’ella la Nova Espanya (Mèxic i tota Centreamèrica), la Nova Granada (Veneçuela, Colòmbia, Equador), el Perú (Perú i Bolívia), Xile, Paraguai, Argentina, Uruguai… I abans els Països Baixos i també Portugal, que pegà a fugir aprofitant que els piolins eren a Catalunya esbatussant catalans. Què us diré? En 1812 una Constitució espanyola (article 1) deia que «la Nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios». A ningú aleshores se li acudí escriure, i gràcies, la bufonada aqueixa de la «indisoluble unidad de la Nación española», que si no a Mèxic, Lima, Buenos Aires, Caracas, Bogotà i Montevideo encara estarien cargolant-se de riure.
