Tots tenim algun professor memorable a l’institut. Un docent que anys més tard protagonitzarà una conversa amb els teus amics en una vesprada de borratxera nostàlgica. Nosaltres tinguérem una professora de castellà que per assegurar-s’hi un bon comportament a classe, ens prometia històries de terror. Si un dia estàvem especialment inquiets, ens mirava en un intent de severitat i ens amenaçava: “Mireu que hui no vos contaré una història de terror”. Aquelles històries de terror, però, acabaven deformades en una sort de paròdia grotesca perquè sempre s’equivocava. Exagerava tant el suspens de la narració que acabava perdent el fil. Esperpèntic. A aquella dona, de rostre càndid i cor innocent, li pegava el terror igual que a Sánchez el victimisme. Esperpent, per cert, ens ho ensenyà ella amb l’obra de Valle-Inclán, Luces de Bohemia. A l’escena XII (casualitats, XIII és aquesta legislatura fallida) de l’obra s’explica l’Esperpent amb majúscula:
MAX: Los ultraístas son unos farsantes. El esperpentismo lo ha inventado Goya. Los héroes clásicos han ido a pasearse en el callejón del Gato.
DON LATINO: ¡Estás completamente curda!
MAX: Los héroes clásicos reflejados en los espejos cóncavos dan el Esperpento. El sentido trágico de la vida española sólo puede darse con una estética sistemáticamente deformada.
Quan a la vesprada de dimarts l’última hora és que el rei no proposarà candidat, camine amb uns amics per un carreró del barri del Carme. Rememorem aquella professora de castellà i les seues històries de terror fins que algú informa la resta del grup de la notícia. “Escolteu, parlant d’històries de terror…” Malgrat l’expectació amb què hem seguit les negociacions en plena tribuna, les anades i tornades en reunions o les filtracions, les eleccions se cenyien sobre nosaltres com els dies de pluja de la setmana passada. Els carrers obscurs, una olor peculiar (olor de pluja) i algú queixant-se que li fa mal la cama.
DON LATINO: ¡Miau! ¡Te estás contagiando!
MAX: España es una deformación grotesca de la civilización europea.
DON LATINO: ¡Pudiera! Yo me inhibo.
En donar la notícia al grup, tots comencem a queixar-nos perquè què fer si no! I aleshores una amiga diu que som un “país de pandereta” i altra que com pot ser que a Itàlia, a Itàlia! (fa remarcant molt “Itàlia”), s’hagen posat d’acord i a Espanya no! Que si quatre eleccions en quatre anys! Que si nosaltres acabem d’iniciar-nos en açò de votar i ja ens fa nosa!
MAX: Las imágenes más bellas en un espejo cóncavo son absurdas.
DON LATINO: Conforme. Pero a mí me divierte mirarme en los espejos de la calle del Gato.
MAX: Y a mí. La deformación deja de serlo cuando está sujeta a una matemática perfecta. Mi estética actual es transformar con matemática de espejo cóncavo las normas clásicas.
La ràbia que ens envaeix ve d’una imatge. Més bé de l’esperança, maleïda. Ve d’haver imaginat que existia la més recòndita i mínima possibilitat que a Espanya hi haguera un govern d’esquerres. D’esquerres plurals. Però ara l’espill còncau transforma eixa esquerra plural en… en què?! L’esperpent és això. Imatges belles absurdes. Deformades. Tindre-ho a tocar de les mans i perdre-ho. Recordar tot l’esforç de la gent, manifestacions, mobilitzacions i moviments. Com si algun titellaire es trencara de riure allà dalt, o allà dins. La pregunta és qui ha transformat amb la matemàtica perfecta d’espill còncau aquella possibilitat ideal, idíl·lica!, en terror. En esperpent. I actuar en conseqüència.
DON LATINO: ¿Y dónde está el espejo?
MAX: En el fondo del vaso.
DON LATINO: ¡Eres genial! ¡Me quito el cráneo!
Doncs això.
