Arribem a l’esplanada que fa d’aparcament passades les vuit. Els llocs que oferiran un poc d’ombra durant un parell d’hores ja han estat escollits. Carreguem amb tot el necessari i innecessari, i emprenem el camí darrere dels vells que, de bon matí, són especialistes a ocupar la primera línia. Quan posem els peus en l’arena, després d’haver travessat la pineda, ja hi ha una filera d’ombrel·les, tovalloles col·locades estratègicament per ocupar el màxim d’espai possible i no semblar maleducats, dones de diverses edats que caminen amb l’aigua per damunt dels genolls, en les mans porten tot el necessari: el mòbil, ampolles d’aigua, protector solar…
Decidim acampar-nos en la rereguarda, a prop de les dunes, sota l’ombra d’un ginebre. Jan corre cap a l’aigua, jo porte el Bodyboard que vaig comprar per solcar les ones de Porto Ferro i que ara Jan usa com a plataforma per descobrir el plaer de sentir-se navegant. S’hi asseu al mig mentre jo el porte movent les cames rítmicament, a poc a poc, per no cansar-me massa. L’aigua cristal·lina ens permet veure alguna que altra orada, bancs de llisses, un parell de mabres, agulles encara xicotetes fregant la superfície de l’aigua.
Davant nostre, Fertília; darrere, l’Alguer. Crec que és difícil trobar una imatge tan suggerent com aquesta, dos llocs bastits per gent que venia d’un lloc que no era aquest, que arribaven amb la seua llengua i la seua cultura. També Emanuela i jo som de fora. Només Jan és d’ací i no troba cap xiquet amb qui poder parlar en alguerés… A poc a poc tot s’uniforma, la llengua desapareix, les cases del centre esdevenen refugis d’estiu per als turistes, el preu de l’habitatge esdevé impossible, cal emigrar, encara que siga al poble de la vora, allunyar-se de la mar.
Estirat damunt de la tovallola, mentre Jan juga amb l’arena, reprenc la lectura de L’auditori de Görlitz de l’amic Xavier Farré. Com rememore les converses dels temps de les Jornades per a docents de català a l’exterior, tantes habitacions compartides, la seua manera intel·ligent d’escoltar. Subratlle, ara que tinc ben a la vista Jan, aquests mots, per assaborir-los més endavant i poder escriure, potser, aquest text:
«L’existència és una pèrdua constant, la història ens hi ha abocat de manera exacerbada, el poema sempre mitiga aquesta sensació, a la vegada que ens fa ser plenament conscients de la seva presència; si això ho acompleix, sigui quin sigui el sentiment de la pèrdua, podrà esdevenir aquella altra realitat en què és possible habitar. El poema com una casa».
