A punt d’eixir amb Blondie veig que he rebut una telefonada de Marco, de Stintino. Decidisc que el millor és trucar-li quan torne de la passejada. Camine ben arrimat al marge de la carretera, mantenint Blondie amb la corretja ben curta i atent al soroll dels motors dels cotxes que arriben per darrere. A una cinquantena de metres abans del cementiri hi ha un revolt tancat a l’esquerra, A meitat del revolt, a la dreta si vas cap a Lauro, una creu xicoteta, rovellada. Al final del revolt, a l’esquerra, una altra, amb unes flors velles de plàstic. Al cementeri hi ha més cotxes del que és habitual i no sembla que haja mort ningú. Supose que amb l’arribada de festes i la treva de la pluja, la gent aprofita per veure l’estat dels de les tombes.
Un quart d’hora més tard entre a Lauro, deixe a la meua dreta la plaça, el bar i el monument als caiguts de les dues guerres mundials. Constate que hi ha hagut més morts a la primera que a la segona, pegue una ullada ràpida als noms i em ve al cap la tradició d’ací de posar al fill del primer fill mascle el nom de l’avi. Quina sensació deu fer als nets o besnets portadors d’aquesta tradició trobar el seu nom i cognom en aquest monument?
Continue amb les meues cabòries mentre enfile els carrerons de la part antiga de Lauro, talle per un carreronet i emprenc la baixada cap a la xicoteta església de la Madonna dei Pozzi. A poc poc la terra de les vores esdevé mur, la vegetació es tanca damunt de nosaltres i és com si ens endinsàrem en un túnel. Quan falta poc menys de mig quilòmetre per arribar-hi, note a la nostra dreta que dins d’allò que semblaven caus o forats a la roca, hi ha una espècie de nínxols. Em recorden vagament les Domus de Janas de Santu Pedru, en el turonet que es pot veure davant del Monte Baranta, i intente imaginar si aquests caus eren com els veig ara o si formaven part d’una estructura molt més complexa. Arribe a l’esplanada que hi ha davant de l’església, en un extrem, un gros bloc de pedra ens recorda que l’esplanada l’ha netejada la família Di Tano en record del fill que va aparèixer penjat en la branca d’una olivera.
És hora de tornar cap a casa, de repassar el camí mentre deixe que el cap enllace records i, quan torne a passar pel cementeri veig un Fiat Stilo que s’atura davant d’una de les creus rovellades.Un home gran lleva les flors de plàstic i n’hi afegeix de noves. Quan arribaré a casa, Angela em dirà que sempre ha vist allà aquella creu, que la devien posar els familiars d’una dona que atropellaren quan anava al cementeri a peu. Si tinguera ganes, bé que podria intentar un poema al xiquet, ja vell, que ha crescut portant flors al marge d’una carretera. Quan arribaré a casa Marco em dirà que Kevin ha mort i jo em gravaré per sempre la cara d’aquell xiquet que vaig veure créixer estiu rere estiu a Stintino i pensaré que si tot va bé,restarem en la memòria d’unes poques persones durant un temps determinat.Després, potser, serem només un nom en la pedra.
