Diari La Veu del País Valencià
Lluís Miquel Campos: Que em tancaren Tabalet Estudio em va produir una depressió brutal

VALÈNCIA. Lluís Miquel Campos (València, 1944) continua actiu, movent la ment a una velocitat que físicament seria impensable. “Estic viu”, sosté amb un sentit de l’humor intacte. El gentilhome de la Cançó ja no canta en públic; ara no té forces per a fer-ho, però no pot resistir l’impuls i en la conversa no refusa el càntic espontani per a exemplificar uns records que es remunten als anys 60, a La Nau amb Vicent Ventura, Alfons Cucó o Manuel Ardid; a TVE i el programa Si yo fuera presidente de Fernando García Tola; els creuers per la Mediterrània, i la creació del primer estudi de gravació i doblatge que es va fer al País Valencià: Tabalet Estudio, a una alqueria d’Alboraia.

Cada dia acudeix al despatx de la seua productora; diguem-ne que s’aferra a ella. Abans, però, acompleix tot un ritual. Primer de tot, “faig un bon desdejuni”, un café amb llet amb condiments un pèl esnobs per a sentir-se “com un rei”, afirma somrient. Mentrestant, el telèfon es queda fora de servei, “faig un cigarret i, quan me l’acabe, ja em poden telefonar”. Fins aleshores, Lluís Miquel es dedica eixe temps a ell.

Està jubilat, però el 2018 encara va llançar l’últim disc: Lluís Miquel canta Brel. El 9 d’Octubre de l’any passat va rebre l’Alta Distinció al Mèrit Cultural de la Generalitat –un reconeixement compartit amb Paco Muñoz i Marche Banyuls. Grups com Els 4Z, Lluís Miquel i els 4Z i Pàtxinguer Z i empreses com Tabalet Estudios, Adí producciones i la discogràfica Ànec Discos han passat per les seues mans.

Quan arriba a la productora –que ara dirigeixen els seus gendres– respon correus envoltat de llibres. Li agraden i en compta per centenars, així com discos i VHS, vinils, fotografies –on destaca una de Carmen Alborch– i rere d’ell un quadre d’Horacio Silva. “Tracte d’inventar coses relacionades amb el que jo sé fer”, afirma assegut a la cadira. “Em dedique a la cultura i m’invente programes de televisió”, uns productes que “després no es fan”, lamenta.

L’últim espectacle, Cantem Valencià, es va presentar a l’octubre de 2015 al Teatre Principal de València. Durant dos dies, 6 i 7, es va poder gaudir d’aquest recorregut per la Cançó al País Valencià. Un viatge amb els més veterans com Raimon, Carraixet i Paco Muñoz i els més actuals com Aitana Ferrer, passant per cantants consolidats com Miquel Gil, Joan Amèric, Josep Nadal i inclús el Cor de l’Eliana amb direcció de Nelo Juste. Dos passades d’un projecte musical de dues hores i punt final.

Encara es dedica a crear programes de televisió, però diu que després no s’emeten. Quines són les dificultats per a vendre eixos productes?

No ho sé. Precisament, per a esta nova televisió autonòmica d’À Punt vaig gravar, ben gravat, amb una unitat mòbil, amb moltes càmeres, etc., l’espectacle Cantem Valencià perquè pensava que era una cosa educativa i cultural. Estaven des dels iaios de la Cançó (eixia Raimon parlant de com va entrar en el món de la Cançó i també Al Tall) i també les noves generacions com Joan Amèric, Aitana Ferrer, Mara Aranda, Rafel Arnal i el Cor de l’Eliana amb direcció de Nelo Juste. Vaig fer una barreja on gent nova cantava cançons d’altres i això li ho vaig oferir a À Punt, que després de moltes històries va dir que sí, que s’ho quedaven. Ara, la meua por és que al final es passe com una peça de museu. Perquè clar, això va ser a l’octubre del 2015 i té un període d’actualitat i després passa. Passa a l’antropologia i això no m’agrada. No m’agrada que es veja la Cançó com una cosa antropològica. La Cançó està ahí perquè va nàixer l’any 1959 o 1960 i va entrar a València amb força amb Raimon, Els 4Z, Fèlix Estop, Mari Carmen Girau… S’ha de reconéixer que era una època dura, dura, però ahí estaven tots, amb unes ganes i una força que jo enyore.

Diu que va oferir una còpia de l’espectacle Cantem Valencià a À Punt?

Sí, sí, sí, la tenen.

I amb quina persona d’À Punt va fer eixa gestió?

Em van telefonar i els vaig passar una còpia amb tot muntat i em van dir que s’ho quedaven. De fet, vam signar el contracte i tot. El que passa és que jo pensava que el 9 d’Octubre del 2017 podrien haver-lo passat, o el de 2018, o ara, però ahí està. Jo no vull saber-ne més. No sé què passa, si és que no els agrada, però jo pense que és un material que estava bé i que tenia els seus moments. No era un rotllo de recital.

Comparteix

Icona de pantalla completa