El passat 19 de juny va eixir al carrer per última vegada l’edició castellonenca del diari Levante. Com que Prensa Ibérica, la propietària d’aquest rotatiu, ha comprat el grup Zeta, es va trobar amb dos periòdics en el mateix àmbit d’influència, i va optar per tancar el que li donava menys rendiment econòmic. Fins ací les dades.
Casualment, però, Levante de Castelló era una capçalera que havia resistit trenta anys al peu del canó, fent això que és tan difícil de trobar ja en molts periòdics: periodisme. Ells van ser els qui, pràcticament en solitari, van proporcionar als lectors la informació més exhaustiva del cas Fabra, és a dir, tots els tripijocs que van anar eixint a la llum (gràcies a mitjans arriscats com aquest o la Cadena Ser) relatius a l’expresident de la Diputació del nord, Carlos Fabra. Sense els tipus del carrer de Saragossa no ens hauríem assabentat pràcticament de res, sobretot tenint en compte que l’altre gran periòdic de la zona anomenava tot allò relatiu al tio Charly “caso Naranjax” (en al·lusió a l’empresa de qui va destapar l’afer). Caso Naranjax per ací, Caso Naranjax per allà, i mentre el respectable mirava els cubilets del triler, l’empresa en qüestió feia caixa amb els sucosos emoluments que, fins fa dos dies, li proveïa regularment la generosa Diputació…
Ara, tot això ho han premiat tancant un diari on he col·laborat sovint en les últimes tres dècades i per això mateix em sent com si m’hagueren rebentat una artèria pròpia. Aquest ictus de paper m’ha colpejat quan creia haver-ho vist tot en matèria de naufragi de mitjans, després de resistir fins a l’últim dia en la proa de Público (2017-2012).
Deixaré clar que no crec que Levante siga en absolut un gran periòdic. Arrossega les mediocritats de la premsa regional –començant pel seu absurd nom–, incapaç de jugar un paper rector i vertebrador i oscil·lant entre mil i una vel·leïtats ideològiques, sempre a la recerca del bon senyor que el convertira en bon vassall. Però és tot el que tenim els valencians en matèria de capçaleres més o menys homologables, amb un mínim interés per la nostra maltractada cultura i la nostra desatesa llengua.
Sense Levante de Castelló tindrem menys periodisme i més tràfic d’influències, menys control als poderosos i més crim organitzat (per què li diuen informació quan volen dir simplement Omertà?). Una llàstima. Ara gent com Joan Montañés Xipell, que porta tota una vida explicant la realitat amb l’honestedat paradoxal que proporciona l’humor, han quedat a expenses del que la sort els puga deparar. I, amb ell, un grapat de grans professionals. No han tancat només un periòdic: han clausurat definitivament una manera d’estar al món i un tros crucial de la biografia del Castelló contemporani i, per extensió, de tot el País Valencià.
