Vaja, que dic jo que enguany sant Llorenç no s’ha prodigat massa en estels… O què? Pluja, el que es diu pluja… a mi em pareix que no ha arribat ni a ruixat. No seré jo qui es queixe, però, perquè confesse que tampoc tenia gaires desitjos a demanar. Es veu que sóc feliç, conformista, realista o escèptica de mena. Tot plegat, diria jo. A mi, és que la mort m’arravatà l’amor de la meua vida per sant Llorenç. Devien ploure estels aquella nit, supose; però jo no me’n recorde molt bé… Només recorde el blau dels seus ulls, la seua mirada última entre el meu rostre i el nostre coixí, la força de les seues mans sobre els meus dits, la darrera abraçada, la foscor del cel que entrava per la finestra oberta, i el silenci. Un silenci que ha fet call.
I, quan la mort et mutila l’ànima, aprens a sargir la ferida amb l’essencial, amb allò que és realment important: viure, malgrat tot. Sobreviure amb ganes de tornar a mirar el cel una nit d’estiu i tenir la sort de veure estels, fugaços o no. Al cap i a la fi, què no és fugaç en aquesta vida? Tot comença i tot acaba. Tot va i torna, i tant fa!
Dos en vaig veure, d’estels que queien del cel una d’aquestes matinades. Pluja, pluja, no es pot considerar…Tampoc vam haver de treure un paraigua per guarir-nos de l’allau de desitjos, la veritat. Jeia (m’agrada el verb jeure pel que té d’eròtic) al terra d’una serra nostra entre la nit, els pins i la lluna, amb un amic que en altres circumstàncies –per què no?– hauria sigut un amor. Ara, si cauen estels (pensava jo), no sabré què desitjar perquè sóc una dona afortunada i ho tinc quasi tot. En van caure dos, però, com dic. I jo, humana, i una mica ingènua, vaig formular aquells desitjos. Tanmateix, els volia massa immediats, tot i que els sabia impossibles (pero yo por pedir que no quede…). No es van complir, naturalment, no cal dir-ho. Tot i això, em va quedar l’essencial: aquell silenci mortal de fa mil anys s’omplí per un moment amb una nova forma de riure, amb el plop d’una botella que s’obri, amb la cadència d’una nova veu. La buidor dels ulls d’una dona que ha vist morir un home es reblí de l’alegria amb què un altre és capaç d’omplir unes copes de cava que podrien beure’s d’un glop, com ens haguérem pogut beure la nit. Però ja dic… tot comença i acaba: les nits també. I les botelles de cava. I qui sap si s’acabaran també els estels!
Sant Llorenç és insistent, malgrat tot, i em portà un dia després a la caseta La Esencia de la Finca Terol, a la meua comarca, entre pins, camins terrosos i tèrbols records infantils. M’hi portà l’home que va inventar la paraula amistat. Qui si no podria haver caminat tant temps ja al meu costat? Qui si no em donaria conversa telefònica totes eixes matinades en què l’ansietat em fa veure el futur tan gris? Qui aguanta que li conte somnis impossibles? Qui m’acompanyava aquell agost mentre el soterrador i un funerari encabien el taüt del meu home en un nínxol amb tan poca delicadesa? Qui em feu un mapa del cementeri perquè no em perdera entre els records i la vida que se’m venia a sobre?
Elisa, més amiga ja que hostalera, ens preparà un llit amb un cor de tovalloles sobre els llençols, i nosaltres passàrem la nit llegint la pàgina 69 d’un muntó de llibres que dúiem en una maleta. No sé si podré dormir –pensava jo– perquè a aquestes hores encara no l’havíem enterrat… I en els aniversaris sempre passa això: que els records reviscolen i et fan la punyeta. Però l’essencial és que ell, l’inventor de l’amistat, estava allà, i jo li tinc presa la mesura: sé en quin punt exacte del nas es col·loca les ulleretes per a llegir o escriure de prop, com s’allisa la barba quan té un punt d’inspiració, un vers a la punta dels dits, i com se solta la melena quan vol eixir guapo a les fotos. L’essencial és que si ell em dona la mà (inclús sense haver caminat mai per la riba i sabent del cert que mai no hi caminarem…), jo puc dormir.
I al dia següent, Elisa, amabilíssima, ens preparà una saginosa per esmorzar i ens oferí un cafè. No n’hi havia descafeïnat, i a ell li vaig dir: Ah, no! Tu no pots! No em mires així que no te’l pense deixar prendre. I, llavors, ella ens va preguntar que quant de temps fa que vivim junts… “No vivim junts –li vaig dir jo–. Però ens estimem de tota la vida.” I potser la mort ens va unir encara un poc més, perquè la mort t’obsessiona per les coses importants de la vida. Perquè l’essencial és tenir aquella mà amiga que t’arrossega al descans quan ja no pots més. L’essencial és tindre presa la mesura exacta d’unes ulleres de llegir de prop. L’essencial és la força d’una abraçada després d’unes copes de cava enmig d’un pinaret. L’essencial, en definitiva, és l’amistat; estimar com siga i a qui siga, i obrir botelles de cava la nit de Sant Llorenç.
