“L’aplicació de l’article 155 de la Constitució per temps indefinit a Catalunya, suposaria la fi de l’Estat de les Autonomies, tal com l’hem conegut des de l’aprovació dels primers estatuts d’autonomia fins a hui”. Ho assegura Javier Pérez Royo, Catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla, amb el rigor i didàctica que li és intrínseca, en un article del proppassat 25 de febrer al diari Ara, on el podeu llegir sencer enllà, si voleu.
L’argument desplegat i esbrinat per Pérez Royo és ben aclaridor, Mariano Rajoy es va donar compte que l’aplicació del 155, la suspensió de l’autonomia a Catalunya, hauria d’esser de manera temporal, doncs governar-la des de Madrid per temps il·limitat era impossible.Així que, s’aplicà sols pel temps necessari perquè es convocaren eleccions, donat que Puigdemont es va negar de convocar-les.
Al 1934 s’hagués pogut fer, amb molt de risc polític,però, tècnicament possible, perquè Catalunya llavors era l’única regió autònoma de l’Estat. Ara, després de 37 anys de la pràctica generalitzada de les autonomies, la suspensió indefinida d’una qualsevulla, no solament tindria un cost polític insuportable, sinó que, tècnicament, seria impossible.
A la constitució republicana de 1931, la decisió de constituir-se en “regió autònoma”, era reversible, amb la de 1978,no ho és, ni per part d’aquella que haja decidit constituir-se en autonomia, al recer dels articles 143 i 151,ni per part de l’Estat, doncs l’article 155 és el límit de qualsevol norma d’excepció constitucional.Ens enlluerna Pérez Royo, afegint que, si jurídicament no li cap, políticament és impossible d’executar-ho, la pertorbació que s’originaria seria de tal magnitud que, el retorn a la normalitat, seria pràcticament impossible.
Dit això, com que l’objectiu declarat de Vox, expressament, és d’imposar l’article 155 indefinidament, suposaria la fi de l’estat de les autonomies; la fi de l’estat pot ser també el programa ocult de les direccions del PP i Ciudadanos?. S’està invocant formalment per a posar la fi material a la descentralització política de l’Estat? Conclou Javier Pérez Royo.
Per la meua banda, no em cap el menor dubte, tan Casado com Rivera s’han mostrat en major o menor grau partidaris d’aplicar l’article 155, orientats pel guru comú del tercet José Maria Aznar, del qual cal recordar que feu gal·la de fer públic el seu vot negatiu a la Constitució, quan aleshores es va aprovar i, curiosament ara, al costat d’una caterva ben significada de fatxendes, ell i el trio calavera, s’han erigit en fervents guarnidors de la Carta Magna, inamovible i incolumne, junt a defensors numantins de paràmetres oposats a l’esperit de la mateixa, amb l’estratègia de desfer els naturals i plausibles anhels de democràcia, de mols d’aquells que la votarem al 1978, esperançats d’assolir més llibertat, més igualtat, més fraternitat i més quota d’autonomia.
Quina cosa hi haurà a la constitució que els desperta tant de fervor?. Ben clar, perquè empara un Estat farcit, en tots els estaments, de personatges, associacions, fundacions i substrat social franquista, demostratiu que el de la veu aflautada és ben viu, hi veient a la vegada la possibilitat real de capolar-la.
Amigues i amics no em cansaré de repetir-ho, hem d’anar a votar per parar els peus d’aquesta gentada, per veure de modificar, si s’escau, la constitució en alguns aspectes finita, en el sentit que més ens interesse, particularment posant el rumb a un estat federal per blindarles nacionalitats que l’integren, deixant de costat qualsevol article injust i intimidatori, que li s’assemble al 155. Tot plegat, mínimament, després si de cas ja veurem, o deixar el llit fet pels qui vingueren darrere i ho poguesen.
Adéu amb l’Estellés de Burjassot, que ens esperona al Mural del País Valencia:
Pel riu pujaven veus que venien del fons dels segles. Demanen ésser lliures, sense cadenes. Llibertat plena. Fam absoluta d’ésser ben lliures. Puja el clam com un astre, sense reductes. Pel riu venia la nit del poble. Des de cavernes pujava el poble, indòmit, que volia ser lliure.
