Em passe bona part del dia sol. No ho dic com una queixa amarga, ni com una demanda desesperada de companyia, aquesta no és la pàgina de contactes del diari. La soledat m’és necessària per a escriure i és d’agrair; en altres moments, m’aclapara d’allò més.
Òbric la finestra al món que és l’ordinador i en les diverses xarxes socials busque una mica de companyia; una cançó que trenque el silenci i el ritme monòton del dia: un poema que em faça evocar un amor que mai no vaig viure; un article que m’ajude a comprendre el perquè de tot plegat.
Mai no he estat una persona amb grans dots socials. Mai no he tingut entre les meues propietats un escut fort i resistent per a protegir-me de la maledicència. Ni un somriure fal·laç per a convéncer els altres de la bondat del producte que els vull encolomar. El meu rostre ha estat com un llibre obert on qualsevol ha pogut llegir el meu estat d’ànim, un fet que ha convertit la hipocresia, sovint tan necessària per a viure en grup, en un exercici per al qual no estic dotat.
La soledat no és una bona companyia, crea addicció, deixa una profunda petjada en el caràcter i et convertix en espectador de la vida dels altres. A mi, que hi estic acostumat i tinc com una pedra la durícia que em va produir un dia en l’ànima, m’està bé, ja que m’ha convertit en un pescador hàbil de personatges i d’històries que, passats pel sedàs de la imaginació, acabaran en forma de literatura.
Endolle l’aparell de televisió i trobe el circ ple de pallassos mentiders construint realitats absurdes i interessades; la ganyota que tenen pintada en el rostre oculta la falsedat de les seues intencions. De funambulistes de la paraula que empren per a dir una cosa i la contrària al mateix temps. De trapezistes de l’engany, de domadors de consciències, d’il·lusionistes de la justícia capaços de traure del barret de copa la justificació de les seus pròpies obsessions i misèries.
Fart, em decidisc a eixir de casa. Faig el camí entre els horts de tarongers amb mi mateix. Trobe que de vegades no soc una bona companyia. Al poble entre en un bar. En la barra, remullant les genives, hi ha quatre personatges d’un dels meus llibres, em conec massa bé la seua història i no vull que m’engalipen amb falses promeses.
Torne a casa, agafe el quadern i la ploma. Soc un antic.
Ja tinc fets els fonaments i alçada l’estructura d’una nova novel·la. Una novel·la és un bon lloc per a viure, almenys fins que d’ací a uns mesos la done per acabada. Els personatges em fan companyia i més lleugera la solitud.
