VALÈNCIA. A la calor pròpia del recentment estrenat mes de juny l’acompanyen enguany dies i partides importants per a la pilota valenciana. Molt importants. En especial, en la categoria femenina, potser relegada a un segon pla mediàtic durant les últimes setmanes amb motiu de l’inici del campionat Individual masculí, tant d’escala i corda com de raspall.
Així, mentre tots els focus es fixaven en Puchol II, Pere Roc II, Moltó o Marrahí, com tantes altres vegades ha passat en el món de la pilota, un grup de jugadores –joves i no tan joves– ha continuat fent el seu camí, en silenci i sense pausa, amb la voluntat i l’objectiu d’aconseguir nous cims.
D’aquesta manera, al llarg del dia de hui es coneixeran els dos equips que disputaran la final de la XIII Lliga Bankia d’Elit de Raspall Femení. Un campionat que va començar a principis del mes de març i que ha reunit en diferents trinquets valencians les millors 14 jugadores de raspall, distribuïdes en cinc equips: Bicorp A i B, Borbotó, l’Alqueria d’Asnar i Beniparrell.
Precisament, serà al carrer de pilota ‘El Surdo’ d’aquest municipi de l’Horta Sud, on hui es resoldran les dues semifinals del torneig. En elles, Bicorp A jugarà davant les xiques de l’Alqueria d’Asnar, mentre que les germanes Puertes de Beniparrell (Ana i Noelia) s’enfrontaran a l’equip de Borbotó.
Es tracta, molt possiblement, dels quatre millors equips femenins en l’actualitat, en plena disputa per un lloc en la final –el 15 de juny a Bicorp– de la Lliga de raspall, el campionat per equips més prestigiós de tota la temporada i que tindrà noves campiones després de 25 intenses partides. Una competició que, d’altra banda, ha comptat amb el suport institucional, el d’un gran patrocinador (Bankia) i que, a més, tindrà un important seguiment en la televisió pública valenciana (À Punt). En perspectiva, es tracta d’un panorama inimaginable fa només uns anys, quan la pilota femenina quedava reduïda a un grapat de voluntarioses aficionades.
Ara bé, el gran triomf que la pilota femenina pot aconseguir aquest estiu va un pas més enllà de l’espectacle, l’emoció i l’expectació generades des dels darrers temps amb la Lliga de raspall. Perquè mentre les germanes Puertes, Mar, Victòria i les seues companyes fan més gran i més visible la pilota femenina amb el seu joc dins del trinquet, unes altres jugadores, amb l’ajuda dels seus clubs, estan molt a prop d’enderrocar, colp a colp i gràcies a la seua constància, un dels murs més grossos amb el qual s’han topat les dones en el nostre esport: jugar per dalt corda.
A finals del mes de juny, només unes setmanes després de la celebració de la final de la Lliga Bankia d’Elit, arribarà el torn per a la fase final de la XLIV edició del Campionat Autonòmic de Galotxa Trofeu El Corte Inglés, el torneig de clubs per excel·lència de la galotxa. Temporada rere temporada, aquest torneig arrossega centenars d’aficionats fins als carrers de pilota dels municipis amb més tradició de la demarcació de València.
En aquesta fase final, per tercera vegada en la història de la longeva competició, hi haurà una categoria femenina. Una categoria que enguany inclou dues divisions: Primera i Segona. En el cas de Primera, els clubs de Borbotó, Godelleta, Pobla de Vallbona A i Pobla de Vallbona B buscaran guanyar-se el passaport per a la gran final; en Segona, els clubs de Meliana i Algímia són els que s’han classificat per a la lluita definitiva pel títol, que es disputarà al juliol.
Aquests sis equips, provinents de cinc clubs de pilota, estan posant les primeres pedres sobre les quals es recolzarà la futura victòria de la pilota femenina, que no és altra que la consolidació de les partides femenines i els campionats femenins en modalitats de joc per dalt corda. Fins ara, la pilota femenina ha concentrat tots els seus esforços en fer viable un circuit de raspall femení el més potent possible.
En considerar que es tracta d’una modalitat accessible per a tots els públics, senzilla d’ensenyar i de practicar, i amb una notable capacitat d’adaptació tant al trinquet com al carrer, la pilota femenina ha crescut en terres valencianes sempre arrelada al raspall, la qual cosa ha ‘obligat’ moltes jugadores a introduir-se en aquesta modalitat de joc malgrat no ser la seua preferida. Una cosa semblant passa amb la pilota femenina fora de les nostres fronteres, on el joc més popular és el One Wall, modalitat en la qual les pilotaris valencianes han constatat tindre el nivell més alt del continent.
Ara bé. Què passa amb les dones, les xiques, les xiquetes que prefereixen jugar a pilota per dalt corda? Què passa amb aquelles que volen seguir en la galotxa, l’escala i corda o fins i tot les llargues (malgrat que en aquesta disciplina no hi ha corda)? Aquesta nova porta oberta als campionats femenins de galotxa, superada la fase de les categories inferiors, és aire fresc i una nova oportunitat per a la màxima igualtat.
Fins ara, en les partides de galotxa d’adults, la presència de les dones quedava reduïda a la figura del feridor. El cas d’Ana Belén Giner és un dels més simptomàtics. Referent i pionera de la pilota femenina, Ana Belén Giner, Ana de Borbotó, va haver de buscar en el raspall primer i en el One Wall després el que no podia trobar en la galotxa, modalitat en la qual només podia ferir. De fet, la passió per l’esport d’Ana Belén i la seua negativa a rendir-se van resultar fonamentals per a la supervivència de la pilota femenina, perquè ella va rescatar moltes de les xiquetes que una vegada veien que no podien seguir jugant a galotxa amb els seus amics decidien abandonar la pilota. A aquelles xiquetes Ana les va ajudar a introduir-se en el raspall per poder conéixer un altre món, un altre joc, en el qual poder jugar amb altres xiquetes i, d’aquesta manera, seguir vinculades a la pilota. Altres, en canvi, van quedar-se pel camí.
Un altre cas representatiu del sostre contra el qual xoquen les dones amb el joc per dalt corda és el de Mónica Moya, de Massamagrell, ara companya d’Ana Belén al club de Borbotó. Mónica va començar a entrenar al trinquet amb només 9 anys i molt prompte es va acostumar a jugar per dalt corda. Tanmateix, una vegada arribada certa edat, va haver de canviar de modalitat i passar-se al raspall per a poder participar en els campionats femenins. En l’actualitat és una de les jugadores de la primera categoria de raspall i de One Wall, però no es resigna a jugar a altres modalitats. Tant és així que, amb 25 anys, Mónica ha sigut la primera dona a participar en un equip de la Lliga de llargues, torneig en el qual encara no hi ha opció de celebrar una categoria femenina.
Per tot això, la creació i consolidació d’un campionat femení de galotxa, com ara l’Autonòmic Trofeu El Corte Inglés, dona i impulsa les ales dels clubs, de les jugadores i de les aficionades que esperen traspassar definitivament la línia del joc per dalt corda. Si el raspall femení, amb jugadores de nivell i amb molt de futur al davant, ja s’ha guanyat les seues credencials davant els espectadors, ara es mira cap al següent pas. Un pas ambiciós però realista, que no és altre que implantar les bases per al creixement progressiu de la presència de les dones en el joc per dalt, l’única manera que un campionat d’escala i corda femení, complicat d’organitzar encara hui, no siga impossible demà. Les dones ho aconseguiran, ja estan apuntant cap a dalt.
