Quan els sociòlegs i observadors de la realitat valenciana fan una relació d’aquells elements que, d’alguna manera, ens definixen com a poble, és a dir, d’aquelles activitats singulars i pròpies del País Valencià que, per ser d’on són, són diferents a les similars d’altres indrets, rara vegada assenyalen la música tradicional com a fet característic. Seria estrany que, pel mateix, referint-se a Andalusia, no es parlara del flamenco.
Aquesta, afortunadament, ha tingut una evolució ascendent tant en la interpretació instrumental com en la vocal i, com no podia ser d’altra manera, en la forma d’interpretar els textos que, hàbilment, sense abandonar la tradició i els esquemes clàssics, s’han adaptat a la societat actual, especialment a la més jove.
Els i les intèrprets són els primers conscients d’aquesta realitat perquè, com cantava la mítica Victorieta, ja han passat els temps de la valencianeta, de l’horta i la barraca i les espardenyes de careta i la interpretació moderna parla d’un País Valencià viu, rebrotat d’aquelles arrels d’on es nodreix, orgullós de ser qui és i que per allò arriba a un públic cada vegada més nombrós que estima la tasca d’aquests reconeixent que allò, a banda de tot, és nostre, tant ens cante a l’aire com a cau d’orella per a fer-nos sentir emocions úniques.
Com recentment li deia a Vicent Torrent després d’un memorable concert del femení grup Sis Veus al seu auditori: esta és la collita que vosaltres plantareu. Perquè altres grups, cantadors i cantadores han alçat la veu en valencià, per a demostrar que, malgrat la invasió de multinacionals del disc, de l’efímera vida de cantants presentats com grans revelacions i l’atordiment produït per les cadenes musicals, hi ha una altra música, genuïnament nostra, interpretada amb una qualitat que res enveja a aquelles de laboratori informàtic, capaç d’aborronar-nos i fer-nos sentir emocions que cap d’aquelles ens pot fer sentir. Són la veu de la terra, un crit atàvic que instintivament reconeguem, alguna cosa que ens mou i commou, com mai no s’oblida la veu de la mare.
Fa anys, un dia a festes de Rafelbunyol, cantà un xiquet a la porta de l’església unes albades. No em podia creure el que veia i escoltava. D’on treia aquell adolescent una veu impossible per a algú de la seua edat, tan ben formada, clara i potent? Preguntí: és un xiquet de Bétera. Li diuen Xavier.
Anys després hauria de vore’l, escoltar moltes vegades i, fins i tot, conèixer. La seua trajectòria ha millorat exponencialment amb el temps i hui és un referent ja dintre la música tradicional valenciana malgrat la seua joventut, o tal vegada per ella, tant se val. Tant és així que la nit del 8 de març ha omplit de gom a gom el gran auditori de la Casa de la Cultura de Bétera per a oferir-nos un concert de presentació del seu disc: Empremtes. Disc produït per dos grans de la música valenciana actual com son Paco Lucas i Néstor Mont.
El disc és una joia, un d’aquests regals que de tant en tant ens donen els nostres artistes, els de debò. Només vore els qui han col·laborat per a produir-lo, u pot imaginar el contingut: un pom de figures de primera fila començant, per exemple, per Eliseo Parra i acabant per Pep Gimeno Botifarra. Per l’acuradíssima composició de les lletres, les tretze cançons d’arrel popular ens parlen de temes tan actuals com el Facebook o el WhatsApp, l’explotació laboral, el feminisme o la tendresa de l’amor, tot sense deixar de banda els estils tradicionals de la música valenciana o els poetes casolans com ara Vicent Andrés Estellés. A un dia com el huit de març no podia faltar a l’acte la referència al dia de la dona que, en paraules de Xavier, va posar en peu el públic picant mans a rabiar.
Els qui estimem el nostre no ens deguem privar d’aquesta bellesa ni de gaudir d’un cantant en plenitud de facultats ni d’una interpretació impecable, és una mostra més del que afortunadament estem vivint al País Valencià: l’explosió de la qualitat interpretativa que en paraules de l’introductor Josep Vicent Frechina ens desperta cosquerelles d’antiga emoció. Xavier, el primer professor de cant valencià a un conservatori, ens dona una lliçó magistral al seu disc, ens dona una classe de com s’han de fer les coses per a dignificar una música que tan sols fa quinze anys era de resistència a la mort i ara viu una meravellosa eclosió primaveral que ens fa somiar amb èxits futurs que posen la nostra música d’arrels, els nostres compositors, els nostres músics i els nostres cantants a la gran alçada que hi tenen. Les empremtes de Xavier de Bétera ja són un fet que durarà. Escolteu-lo.
