De la mort i oblit ens parlava Joan Fuster en un aforisme dels seus: “Al capdavall, la mort, no consisteix únicament en morir-se. És morir i ser oblidat. A la curta o a la llarga, oblidat”.
Vicent Andrés Estellés, en versos, els recordava, s’apiadava dels anònims al Mural del País Valencià: “Vora el barranc del Carraixet han de passar tots els camins que ens guien vers la llibertat poderosa del nostre poble. Tots els morts de les Germanies, els morts anònims del poble, el poble que ha patit i espera vora el barranc del Carraixet”.
Remembrar el 24 proppassat, el vil afusellament d’en Juan Peset Aleixendre ocorregut en 1941, sota la impunitat del poder establert llavors pel règim del dictador Franco, als murs del cementeri de Paterna, essent soterrat al Cementeri General de València, és el leitmotiv d’aquest article. Després del crim vingué la llarga nit del seu deliberat oblit, una ignomínia com el Micalet de la Seu, en part il·luminada a la “perfecta” transició, quan es va donar el seu nom a un carrer a València i a un hospital, paradoxalment, fins aleshores, dit “General Sanjurjo”. S’encetava així, el més merescut reconeixement social de Peset en forma de donar-li el seu nom en nombroses ciutats i pobles del País, inclòs el meu, Albal, a carrers i avingudes.
Cal dir clar i ras, la conducta humanitària de Peset, el qual es va dedicar durant la guerra, entre altres coses, a salvar vides als hospitals de Castelló i València, d’ajudar a civils i religiosos perseguits a la zona republicana, sota el risc de la seua vida. Un home que, segons la “Real Academia de la Historia”, va esser intel·ligent, moderat, valerós i catòlic. Estellés ens el recorda novament al Mural del País Valencià, escrit en versos memorables: “Peset ha mort: Silenci. L’han matat a Paterna… Tu home bo, tu, home intel·ligent, tu la raó de tot un poble, caus, sempre dictant correcció, benigne assenyalant les normes de conducta, oh mort, oh mort, oh mort que necessite cantar jo, brusc, perquè torna el record…”.
El doctor Peset Aleixendre, com versa l’Estellés, tot i que ell es considerava pel seu caire, o entre molts, no era un home qualsevol, perquè nascut al 1886 a Godella provinent d’una nissaga de metges i intel·lectuals lliberals, la qual es retrotrau al principi del segle XIX, quan ja un besavi seu, Mariano Peset de la Raga, fou perseguit per les seues idees, pels absolutistes de Ferrando VII “El deseado”, als vint-i-dos anys, s’havia llicenciat en Medicina, Ciències, Dret, Química i Mecànica. Becat pel govern espanyol, va ampliar estudis a Weisbaden (Alemanya) i a París. A Sevilla va exercir la medicina set anys. Tornat a València, com a responsable de la salut pública de l’Ajuntament del Cap i Casal, va encetar una campanya contra la tisi, així com diverses campanyes més de vacunació per tal d’acabar en les epidèmies. En l’àmbit de la investigació, va descobrir un tractament reconegut i efectiu, contra la meningitis.
El doctor Juan Peset Aleixendre fou catedràtic de Medicina Legal i Toxicologia, degà de Medicina de la Universitat de València, vicerector després, rector fins 1934. Sota el seu rectorat, mamprengué i acabà nombrosos projectes, òbviament, relacionats amb la medicina; el més important la creació, per comanda de l’Ajuntament de València, de l’Institut Municipal d’Higiene, l’edifici del qual fou costejat amb diners del seu peculi. Promotor i ànima del “Instituto Cossio” a València, una escola de renovació pedagògica, emmirallada al model de la “Institución Libre de Enseñanza”. Promocionà i propugnà la millora de les instal·lacions de la Universitat, així com la vigorització democràtica de la institució.
Com he dit adés, el 1934, Peset, home de conviccions progressistes, dimiteix del càrrec de rector de la Universitat de València arran la victòria i formació d’un govern de dretes a l’Estat. Ingressat a la política, fou president d’Esquerra Republicana a València. En 1936, diputat del Front Popular, el més votat a la seua circumscripció. Durant la guerra, a banda de realitzar labors humanitàries abans esmentades, fou comissari civil de l’exèrcit, inspector d’hospitals de guerra, compaginant-ho amb les tasques de diputat. Autor entre altres d’un estudi de les repercussions psicològiques del conflicte bèl·lic sobre l’individu.
Acabada la contesa, va ajudar a exiliar-se el cap del governs Juan Negrin i al rector de la UV José Puche des de l’aeròdrom d’Elda, negant-se a acompanyar-los. Reunit amb els seus fills intentà exiliar-se amb tota la família des del port d’Alacant. Els vaixells que esperaven mai aplegaren i va ser fet presoner. A les estades als camps de concentració d’Albatera, cartoixa de Portaceli i la Càrcer Model de Valencià, es va encarregar o treballar, a les infermeries dels centres.
Privat Peset de la càtedra per la seua “desafecció al règim i la capficada actuació política antinacional i antiespanyola, al territori de dominació marxista en temps previ al “Glorioso Movimiento Nacional”. Fou sotmès a consell de guerra sumaríssim al març de 1940 “per auxili a la rebel·lió”, denunciat per companys falangistes de la mateixa professió, essent condemnat a mort i commutada la pena per la de reclusió per trenta anys. No obstant això dos dies després d’emetre’s la sentència, fou denunciat altra vegada, per una conferència que va pronunciar al 1937, en la qual condemnava l’alçament contra la República, d’un acte inadequat, per no haver sabut acceptar els sublevats la perduda de les eleccions de 1936. Emesa una nova sentència sense cap recomanació de gràcia, havent apel·lat a nombroses autoritats “nacionals i religioses”, fins aplegar al mateix Franco, no li valgué la casa santa i fou afusellat el 24 de maig de 1941, fins i tot de manera antireglamentària, ja que no es va avisar l’Auditor com era preceptiu. Peset el mateix dia del seua afusellament havia intervingut un company presoner d’una hernia.
Una bona mostra de la bonhomia de Peset està a una carta d’acomiadament dirigida a la seua muller i els seus fills, en la qual resava “El destino me ha elegido com instrumento de su injusto dolor. Confio, seguro de Dios, en que algun dia, mi patria os devolverà mi nombre com el ciudadano que jamás hizo mas que servilarla cumpliendo sus deberes legales”.
Davant de tota aquesta vilesa, més versos d’Estellés, al Mural del País Valencià: “Els defraudats, els vençuts, els enganyats, els foradats per la tristesa, els clivellats per tant de dol i per tanta injustícia, amb rosegons, a genollons, hissem la nostra fam i la nostra esperança, la nostra fam de llibertat! Pels nostres morts, pels nostres morts arrenglerats arran del mur i de cara a la llum que crema, pels nostres morts que ens floreixen a les mans, amb mans, amb ulls, amb boca!
