Sabeu? El meu fill Carles Vicent, de 16 anys, estén la roba al pati veïnal en el precís instant en què jo comence a filar aquestes ratlles. El veig per la finestra del meu despatx: menja papes i beu coca-cola entre peça i peça de roba. És metòdic: dues agulles per peça, i compta les pinces que li queden a la cistelleta i, si calcula que no li arribaran per a tota la bugada, reaprofita la quantitat: en posa tres per cada dues peces. Abans de penjar la roba a la corda, l’espolsa per llevar-ne les arrugues i, amb els ulls mig entornats, fita que tot li haja quedat simètric assaborint el refresc mentre amida la perfecció. Disfruta encara d’una papa més, de la sal i del deliciós cruixir de tan insà luxe gastronòmic. Es torca l’oli dels dits sobre els pantalons del pijama i retoca una samarreta: li havia quedat una mànega més llarga que l’altra. Ara és el pot de refresc, el que sacseja. Ja no li’n queda. Rebrega la bossa de papes (se li han acabat també) i tanca la porta del pati. A la mirada inquieta se li veu que en pujar a casa té pensat fer moltes coses: llegir manga, jugar a la play, veure un anime… Alguna coca-cola més… Potser ho farà tot a la vegada. És capaç de fer mil coses alhora, té mil manies.
Plaf! Deixa caure la safa de la roba a l’entrada només arribar. “Carles –li dic jo sense apartar els ulls de l’ordinador, perquè jo també he après a fer mil coses alhora–, la safa no té potes. No pot anar a la galeria sola. Deixa-la on toca.” Em mira de reüll, jo diria que amb una mica de ressentiment, i em sent –de sobte– una mala mare. Segurament li deixe beure massa refrescos i menjar massa papes i juga molt a la play….
Continue escrivint (perquè he de lliurar ja l’escrit) mentre l’Eulàlia, que té 11 anys, para taula per als quatre amb la mirada perduda en la tablet que ha col·locat de manera estratègica sobre un got per veure un vídeo sobre com fer que les ungles s’endurisquen. Quan no la veu ningú, li agrada pintar-se les ungles i els llavis de roig cirera i emprovar-se les meues sabates, fer creps, i llegir revistes d’història i novel·les de Tea Stiltton. I cada dia va sola a escola i trau molt bones notes.
He de revisar els correus de dues de les meues faenes, però ja m’arriba l’olor de la carn a la planxa que cuina el Joan, el meu fill major, de 20 anys, que està d’any de reflexió des que, fa nou mesos, ell i jo vam esdevindre els únics adults de la casa després de la mort del meu marit.
Recórrec el camí del despatx al menjador amb pas feixuc: fa hores que corregisc tasques d’un curs virtual, pense aquesta columna, prepare les classes de la setmana que ve, revise correus i, si tinc sort, encara filaré quatre versos. A mitjan corredor em ve al cap ma mare. Ma mare morta. I la trobe a faltar més que mai. Em sent insignificant i vulnerable… I mala mare. La recorde portant-me al col·legi cada dia (El primer amb aquell vestit de ratlles verdes), quan era petita, i comentant-me les notícies del Pronto, mentre s’emprovava un barret nou l’últim dia que la vaig veure viva. Recorde també algunes de les seues frases “de mare” que m’han marcat la vida: “Has de saber nadar i guardar la roba” o “cada palo que aguante su vela”. I em veig a mi mateixa repetint noves frases de mare als meus fills: “Si sabeu usar una tablet i un mòbil d’última generació, sabeu usar una llavadora, un fogó i una caixa de llumins. Sobreviurem”. Potser, però, estic en ple naufragi i amb l’armari ple de roba que ja no gastaré. Aguantant pals.
