Un filòsof del meu poble, vull dir un d’aquells llauradors que durant els minuts en què descansava de la tasca que estava realitzant s’asseia vora el marge a fer una cigarreta, tot reflexionant sobre la vida i la mort, tenia una frase de capçalera que repetia davant de qui fora cada vegada que se li presentava una oportunitat: «Volguera morir-me i després alçar-me a sopar». Veges tu, dirien alguns, hi ha qui no perd la gana ni després de mort.
La veritat és que davant de certs comportaments, de certes escenes, de certs discursos, a un, com a aquest filòsof de mans sarmentoses i rostre colrat pel sol, li entren unes ganes terribles de presentar la dimissió, ja que troba que la cosa pinta mal, que anem irremeiablement cap a la catàstrofe i que aquest merder no hi ha déu ni humà que el puga arreglar.
Mirant el telenotícies, trobes que allò què l’ésser humà és meravellós és una altra frase inventada per un publicista hipòcrita i barrut per tal d’encolomar-nos un producte que no ens fa falta.
Presentar la dimissió, morir-se com afirmava el llaurador filòsof, de qui deixeu-me que hui em guarde el seu nom, no és sinònim de renunciar a la vida, per a què voldria després alçar-se a sopar si morir és un fet inalterable i definitiu? Dimitir en aquest cas és un símptoma d’una fatiga incommensurable. Morir-se seria com eixir a buscar un espai de soledat allunyat dels sorolls del món. Que car que està darrerament el metre quadrat dels espais de solitud! Fins i tot el cim de l’Everest està més transitat que un hipermercat en època de rebaixes.
Els espais de soledat només els podem trobar ja en recloure’ns en el nostre interior.
Com un caragol dins de la seua closca, hi trobarem el receptable on desconnectar. On desfer-nos de les toxines que hem anat acumulant en el nostre organisme provocades per una cultura, una educació i uns discursos nocius. On refer-nos, recuperar energies i sentir el batec del nostre cor i compassar-lo amb el de l’univers. On desenterbolir la mirada per a després eixir al món i, davant d’un bon sopar, pegar-li un mos redó a la vida.
Un dia, un fort dolor en el pit trobà el llaurador filòsof al camp. Agafà la moto i no sense dificultats tornà al poble. En arribar a casa es va morir. En tocar en el rellotge del campanar proper les nou de la nit, la dona parà taula per als dos. Aquella fou una llarga i trista nit d’espera.
