Sembla que és un desig d’abast universal voler aconseguir la felicitat. La definició de felicitat no és única i per tant, ens podem trobar davant d’un gran palmito de versions, versions la majoria de les quals tindran bastants coincidències.
Des que l’home és home sempre ha volgut ser feliç. La cerca de la felicitat és una constant en la història de la humanitat i sembla que les futures generacions continuaran amb el mateix.
Però mirem de reflexionar una mica al voltant del concepte «felicitat». Sembla que la felicitat és com un estadi de satisfacció i autovaloració plena. Assolir un nivell de pau interior i exterior on no ens mancarà res i qualsevol inconvenient de la nostra vida, per important que siga, el resoldrem amb facilitat. Com si haguérem estat amerats en un bany de trellat i saviesa que farà de la nostra vida la guia encertada sempre, pel camí adient.
Però quantes persones coneguem que siguen felices? És feliç vostè, amic lector o amiga lectora? Si jo he de contestar, m’ho estaria rumiant una estoneta abans de respondre (la qual cosa vol dir que no ho tinc clar…).
Evidentment la felicitat, igual que milers de coses, ha estat objecte d’estudi i anàlisi per part d’especialistes i entesos en matèries intangibles. La felicitat, també. L’estudi pretenia per un cantó analitzar persones que estan molt posades en el tema de la felicitat, a les quals els preocupa, que la desitgen, que fan per aconseguir-la i els ocupa. Procedents d’un estatus social mig alt. I per altre costat un altre grup social de classe mitjana, obrera que –diguem-ne– no té temps per pensar en aquestes coses i altres de semblants i van més per feina.
Bo, doncs el resultat de l’estudi diu que el primer grup és bastant infeliç. Que la cerca de la felicitat –en alguns casos obsessiva– no els fa cap de bé. Que el fet de tindre consciència de la manca de felicitat i l’anhel per posseir-la no deixa –en aquestes persones– pas a l’encontre necessari i de retruc la infelicitat augmenta. També augmenta la frustració i el desengany que això no és per a ells.
En canvi, el grup de l’altre col·lectiu social és més afortunat: la felicitat no és una cosa que els preocupe i això fa que no visquen tan pendents d’un valor que per a ells no està en l’escala de les seues preferències.
Afegeix a més l’estudi de referència que en realitat la felicitat rau en les persones, en el seu equilibri psíquic i emocional. Que no és tant qüestió de les coses que tenim i ens envolten, i que més aviat pertany a sensacions, emocions que visquem i com les visquem. Que saber traure el gaudi a les coses senzilles que tenim a l’abast és una virtut que fa créixer la felicitat en les persones. Que l’enveja és un verí enemic de la felicitat i que una bona manera d’apropar-se a la felicitat és acceptar-se i voler-se tal qual és u mateix.
Especialistes dixit. Vosaltres mateixos.
