«Jo declare que la justícia no és cap altra cosa que la conveniència del més fort» (Plató)
«La justícia no és més que una mercaderia pública, i qui presideix el tribunal ratifica les transaccions» (Petroni)
«Ull per ull i tot el món acabarà cec» (Mahatma Ghandi)
«Sense llibertat, la democràcia és despotisme, sense democràcia la llibertat és una quimera» (Octavio Paz)
Justícia, violència i democràcia són tres paraules, tres conceptes que aquesta setmana, intensa i convulsa, espere que no tràgica, han agitat, sacsejat, emocionat, preocupat commogut la societat catalana, espanyola i bona part d’Europa i el món. La justícia ha dictat una sentència en l’anomenat procés condemnant a cent anys de presó a unes persones que, en versos de Raimon, en la cançó «Diguem no» estaven plens de raó i raons. Nosaltres som d’eixe món?
La violència ha fet acte de presència, per primera vegada, en les accions reivindicatives del món sobiranista, i és imprescindible dir que la rebutge i la condemne, per si Pedro Sánchez i Marlaska, estan esperant que ho faça de manera explícita. De la policial ja sabíem pel que va ocórrer durant el referèndum de l’u d’octubre de 2017. Aquest diumenge he escoltat a un míting al «ciutadà» Albert Rivera que de la policia només han de tindre por els delinqüents. En eixe cas, jo dec ser un «delinqüent» perquè durant quaranta anys en què he participat en manifestacions i actes reivindicatius mai, o quasi mai, he tingut la sensació de sentir-me protegit per «las fuerzas y cuerpos de seguridad del estado», ans al contrari he desconfiat i he tingut por d’ells, atès que quasi sempre han actuat de forma desproporcionada i agressiva, si n’eres un manifestant d’esquerres valencianista, és clar. La connivència i complicitat amb els ultres i «blaveros», ací al País Valencià, en canvi, em provocava estupefacció i incomprensió. Així què
a desgrat que açò puga suscitar o engendrar reaccions en contra meua, haig de dir que aquella gent que és policia, Guàrdia Civil, Mossos d’Esquadra o qualsevol altre cos que s’hi dedique als antidisturbis no crec que siguen bones persones. Crec que els entrenen amb eixe objectiu. Allò d’apallissar ciutadans manifestants, sempre que ho siguen de manera pacífica, no està justificat, ho diguen tots els ministres i consellers de l’Interior que han sigut i són. Aquelles aterridores paraules del «A por ellos» que els corejaven quan anaven a defensar la unidad de Españahaurien de ressonar en els seus cervells, i avergonyir-los. Bé, igual és demanar massa.
I per últim, democràcia, perquè al remat, açò va d’això de democràcia. No d’independència ni d’unitat d’Espanya.
La diferència entre una democràcia real i una altra que ho sembla, però que no ho és, consisteix en el fet que pots, i deus, votar, abans d’obeir ordres o complir lleis que molts creuen injustes. Així és com les societats modernes i lliuren han avançat en llibertat. La consecució de la jornada de huit hores, per exemple, es va aconseguir perquè un grup de treballadors a Chicago varen fer una vaga i una revolta desobeint una llei que consideraven injusta. Això serà a costa de grans aldarulls i violència, però ara gaudim d’aquella conquesta social, tot i que ara s’estiga posant en entredit.
L’escriptor argentí Manuel Múgica Laínez va referir en el seu deliciós llibre «De jardín ajeno», una frase que li va proferir la dona d’un dirigent a un opositor en l’època peronista: «Usted cuando hable conmigo, se calla». Aquesta contundent frase il·lustra d’una manera fefaent l’estat de les relacions entre Espanya i Catalunya, una incomunicació sustentada, a parts iguals, en la ignorància i el menysteniment. Simplificant, un polític socialista espanyol ho ha dit, no públicament, això sí: «Se ganan más votos dando hostias a los catalanes que dialogando con ellos», la qual cosa defineix l’estat actual de les coses. Lamentablement
El moviment sobiranista català ve rebent hòsties, simbòliques i reals, des de l’anul·lació pel Tribunal Constitucional de l’Estatut de 2010, del qual es declararen inconstitucionals articles vigents en els estatuts d’Andalusia i el País Valencià (C.V. per a alguns, denominació que em negue a usar per denigrant). Va seguir ignorant i menystenint les manifestacions massives i multitudinàries de les Diades posteriors a eixe fet. Cap país europeu pot comparar-se a tindre aquesta capacitat de mobilització. També és cert que altra part important de la societat catalana no secunda eixes mobilitzacions i està en contra. Perfectament lícites totes dues actituds. Això, si més no, demostra que és convenient, quasi imprescindible, dialogar per tal d’arribar a un possible acord per tal de buscar i trobar una solució. Ai!, tan llunyana, com pareix ara mateix.
Les hòsties, aquestes reals de debò, volaren per tot arreu l’10 de 2017 durant la celebració del referèndum. Un referèndum il·legal per a la judicatura, govern i premsa d’Espanya i cívic i democràtic per a una bona part de Catalunya. No tota, és clar; és cert que existeixen altres catalans i catalanes que no ho volen. Caldrà arribar a un acord, i això només serà possible votant, com es fa a les democràcies modernes. Com s’ha fet a Escòcia o al Quebec. De fet, si l’estat espanyol haguera fet el mateix que el britànic i el canadenc, en eixe hipotètic referèndum d’autodeterminació hauria guanyat el no, i ara nos ens trobaríem en la situació actual. Miopia o intransigència? Vés a saber.
El ben cert, és que el panorama no pinta bé, bascula entre la incomprensió de l’estat espanyol i alguna part dels dirigents catalans, erràtics i fora de la realitat. L’arrogància de Pedro Sánchez i el ministre Marlaska, persistint que es condemne la violència de manera sense equidistàncies, quan ho han fet de manera inequívoca Oriol Junqueras, Jordi Cuixart, Gabriel Rufían, Joan Tardà, Roger Torrent, Carles Puigdemont, el conseller Miquel Buch i també Quim Torra. No obstant això, també cal dir que el president Torra pareix, a mi m’ho pareix, un personatge patètic desbordat per les circumstàncies.
La qüestió és, si més no, hi ha una estratègia per tallar, dividir i reprimir el moviment independentista? Si és així, igual s’equivoquen donant forma a la metàfora de la sargantana: si li talles la cua, acaba regenerant-se i creixent de nou.
Esperem que els necis, «montapollos» i incitadors a l’odi tant polítics, judicials i mediàtics (aquesta mereix un capítol a banda) no imposen els seus interessats i mesquins criteris. No confie massa, però, fins que no passen les eleccions del 10N. I després d’eixa data tampoc, malauradament.
I acabe amb un aforisme de Joan Fuster: «la llibertat és un hàbit, i no resulta gens fàcil d’adquirir. Només s’adquireix amb la pràctica»
