VALÈNCIA. Josep Franco (Sueca, 1955) ben bé pot acabar sent un mestre dels spin-off literaris. L’escriptor continua traient or dels personatges que formen part dels seus universos creatius i que acaben tenint vida pròpia i convertint-se en protagonistes d’altres novel·les de producció pròpia. En la trajectòria de l’escriptor es combinen els relats basats en fets històrics ubicats en una contemporaneïtat més o menys propera amb narracions que retrocedeixen en el temps, principalment, als anys en què va tindre lloc la Guerra de Successió i les primeres dècades del XVIII, un segle “que m’interessa moltíssim”, ressalta. Tot i això, Franco encerta la tecla a l’hora de crear protagonistes que acaben volant sols, com va passar amb L’últim roder (Bromera, 1886), “que ja va ser una recialla d’Aldebaran (3i4, 1988), reconeix, i, recentment, La Santa (Pagès editors, 2017) l’última seqüela d’Els hereus de la derrota, títol amb què l’escriptor ha guanyat el Premi de Narrativa Antoni Bru Ciutat d’Elx i que ha publicat Bromera aquest any.
El misticisme i la religiositat tornen a ser temàtiques fetitxe per a l’escriptor en la seua darrera novel·la, un dogma que entra en pugna amb la ciència i la raó representada pels ideals de la il·lustració que confessen alguns dels personatges d’Els hereus de la derrota. Franco aborda els anys posteriors a la Batalla d’Almansa per a recrear les “desgràcies” que van patir els suecans provocades per la natura i per l’aplicació del Decret de Nova Planta.
Franco confessa que ha sigut massa tebi a l’hora de retratar els il·lustrats valencians. Tanmateix, l’escriptor i columnista d’aquest diari reconeix que “malgrat que van ser uns llepons, van aportar coses importants” en els seus respectius camps d’estudi. “Va suposar un intent de renaixement”, si més no, per a mantindre certa idiosincràsia davant la subjugació borbònica. “En realitat els he tractat massa bé perquè tots buscaven col·locar-se a la cort de Madrid, però, tot i això, em semblava interessant. Manuel Martí va intentar un poc eixe renaixement i Maians va ser, en aquest sentit, un personatge prou lamentable, però cal reconéixer que finalment van fer bones aportacions”, relata Franco.
“M’interessa moltíssim el segle XVIII i el conflicte entre ciència i religió”, explica l’autor d’aquesta “roadmovie a cavall” –com la va qualificar l’escriptor en la passada Fira del Llibre de València– on Franco narra el viatge d’un metge, Andreu Artal, des de Sueca fins a Arles del Tec, al Vallespir, per a dur fins a la localitat de la Ribera Baixa les relíquies dels Benissants. Paral·lelament al viatge, l’escriptor planteja el xoc de trens que va suposar per a la societat de l’època entendre la vida des de la ciència o des de la religiositat.
Els hereus de la derrota és una novel·la d’aventures que combina bones dosis d’història ben documentada amb personatges reals –com el prestador a rèdit Amadeu Cardona, “un personatge que es va instal·lar a Sueca i es va fer ric a costa d’arruïnar moltes famílies”, recorda Franco– i altres de ficció que van viure esdeveniments verídics com ara tota la sèrie de desgràcies que van assotar la localitat de la Ribera Baixa. A les febres que s’emportaven centenars de veïns, terratrèmols que ensorraven convents i pedregades que destruïen el camp i les collites –uns fets que “van passar a Sueca, però amb una altra cronologia”, recorda Josep Franco– s’hi va sumar la vigilància perpètua de la Santa Inquisició –amb un Antoni Fabra com a inquisidor que no deixa d’aparéixer en la vida d’Andreu Artal acusant-lo de sodomita– i el jou que van suposar els decrets de Felip V, amb què suprimia els drets forals dels valencians. “Va ser la principal desgràcia”, assenyala l’escriptor, i per això els hereus de la derrota van haver de buscar subterfugis i dreceres fora de la legalitat imposada per la corona castellana per a vendre seda a l’estranger després de la prohibició imposada per la monarquia castellana.
Amb tot un seguit d’elements i personatges amb què Franco descriu la societat valenciana dels primers anys del segle XVIII, la trama central d’aquesta novel·la és l’expedició pagada pels senyors de Sueca perquè el metge Andreu Artal, mossén Sebastià i un esclau, Toni Lloret, viatgen fins al monestir de Santa Maria d’Arles per a aconseguir els ossets dels Benissants, l’única protecció que, segons els fidels de Sueca, acabaria amb les desgràcies que se succeïen a la població. “Amb el trajecte busque reflectir els Països Catalans nomenant algunes de les principals ciutats”, assenyala Josep Franco. Sueca, València, Sagunt, Morella, Tarragona, Girona, Perpinyà o Menorca són algunes de les parades dels aventurers que busquen tornar a casa amb unes relíquies que els monjos d’Arles del Tec conserven en una tomba d’on raja aigua “i que només donen a beure si es demana en la llengua del país, que continua sent el català”, remarca.
El 1740, Sueca va fer, tal com narra Franco en Els hereus de la derrota, la primera peregrinació fins a la Muntanyeta dels Sants, el lloc on s’hi troba l’ermita que conserva els ossets d’Abdó i Senén. Pel mig hi haurà morts, assassinats, traïcions, sexe i tertúlies de sobretaula sobre què deu regir la societat valencians: la raó humana recollida en els llibres o llei divina establida per la corona i executada pel Tribunal del Sant Ofici. Fet i fet, els Benissants de Sueca va ser l’única victòria que es van poder apuntar els hereus del Decret de Nova Planta en aquell segle XVIII.
