VALÈNCIA. Josep Almudèver torna a recórrer els carrers de la seua Marsella natal. Enguany, ha avançat el retorn perquè el proper 30 de juliol compleix un segle de vida i rebrà la visita de l’alcalde. “Tenen per costum donar diners als vells centenaris. Els he dit que no en vull”, rebutja amb fermesa. Com cada any a l’estiu, viatja des de la seua residència d’Alcàsser (l’Horta Sud) fins a l’anomenada porta de la Provença. Ho fa, si més no, amb la consciència més tranquil·la.
Fa temps que la policia no el persegueix com ho feien els agents pels cantons de la vila francesa durant el febrer del 1939. Aleshores, acabava d’arribar de València amb 315 francs a la butxaca, una condecoració i un llibre militar que recollia el seu pas per les brigades internacionals. “Cada nit, els Amics de l’Espanya Republicana m’havien de buscar un hotel. Sabia que la policia no em faria res, perquè no havia fet res mal, però era insuportable sentir-me vigilat”, recorda el combatent. Almudèver va buscar el cònsol espanyol a França per a demanar-li un passaport. La Guerra Civil no havia acabat i el brigadista, després de passar per la Columna Pablo Iglesias i de formar part de la bateria 129, la que estava dirigida pel comandant Carlo Rosselli, volia entrar a l’Escola d’Aviació. Josep Almudèver no va arribar a pilotar mai un aparell. El final del conflicte bèl·lic el viuria al port d’Alacant, junt amb la seua família, esperant un vaixell que els havia de conduir a Orà. L’exili tampoc no va arribar aquell dia. Abans, Almudèver passaria pels camps de concentració d’Albatera i Los Almendros; després vindria la presó a València i Madrid, i finalment, un judici que el deixaria en llibertat en un Estat que ja no era el seu.
L’any 2016, Josep Almudèver va ser reconegut com a ambaixador de la Generalitat en el marc de les distincions del 9 d’Octubre. L’acte protocol·lari incloïa la interpretació de l’Himne d’Espanya. Les notes de la marxa van remoure la metralla que li recorre l’esquena, el muscle i el braç dret. La ferida, malgrat els anys, no ha cicatritzat. El brigadista es va apartar del grup de guardonats. La simbologia de la melodia anònima era com un rajolí d’alcohol que li queia en les nafres. Aquest mes, la Conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica l’ha homenatjat pel seu activisme ininterromput en favor de la memòria històrica i, aquesta setmana, l’alcalde de València, Joan Ribó, el va rebre al consistori.
“El que va passar en la Guerra Civil i la dictadura no es pot oblidar”, emfatitza amb entusiasme. Almudèver continua defensant la República a través de la verbalització de les seues vivències. Tornaria a escriure les pàgines de la seua vida sense moure una coma. Ho afirma amb rotunditat. Explica com va ser el colp d’estat del 36 allà on el criden per a recordar una guerra “que no calia”, però que va passar per la “falta d’entesa entre les forces d’esquerres”, assegura. “Hi havia alguns que deien que eren d’esquerres, però en realitat no ho eren, com els anarquistes”, assenyala tot remuntant-se al 1936. El govern presidit per Largo Caballero comptava amb quatre ministres anarquistes: Joan García, en Justícia; Federica Montseny, en Salut; Juan López, en Comerç, i Joan Peiró, en Indústria, “però no volien saber res del govern” i per això “va començar malament la guerra”, lamenta Almudèver.
