Hi ha un consens generalitzat a considerar Josep Pla la màxima aportació de la literatura catalana a la nostra contemporaneïtat. Ni un novel·lista, ni un poeta, ni un dramaturg: són les proses realistes de Pla, disperses, repetitives, abassegadores, les que han fet el cim. No és d’estranyar, doncs, que encara ara la seua personalitat suscite una atenció biogràfica constant.
Es podia pensar que ja ho sabem tot del solitari de Llofriu, però es veu que no és així. Xavier Febrés, autor de Josep Pla. Biografia de l’Homenot i Les dones de Josep Pla, acaba de publicar en l’editorial Empúries un opuscle de gran interés. Es tracta de Josep Pla: sis amics i una amant. El volum du en portada una de les poques fotografies conegudes d’Aurora Perea Mené, la llegendària amant transoceànica de l’escriptor de Palafrugell.
Es tracta d’un llibre curiós per la recreació detallista i vívida del grapat d’amics més consistent de Pla. Com diu Febrés, el nostre prosista “va alternar la solitud amb la necessitat d’interlocutors”. Producte d’aquesta ànsia contradictòria va ser la coneixença amb Alexandre Plana (la influència decisiva perquè Pla abandonara el barroquisme dels primers escrits i adoptara el seu estil definitiu), Sebastià Puig (el llegendari Hermós de tantes pàgines planianes), Josep Martinell (el qui el va conéixer millor, amb tota probabilitat), Albert Puig (empresari que li va fer de mecenes a la dura postguerra) i Manuel Ortínez (el burgés cotoner i amic “ric” de Pla).
Aurora Perea, en aquet pòdium, ocupa un lloc a part. Segons Martinell, l’epistolari entre Pla i Aurora, si es trobara, constituiria “el llibre més important de l’escriptor”. Tot el que envolta aquestes cartes frenètiques és un misteri dens i fosc. La seua existència sembla provada però, qui les té? Al capdavall, a les 30.000 pàgines de la seua Obra Completa a penes parla de les dones de la seua vida. Però hi eren.
Potser és això el que va fer escriure a Gabriel Ferrater que “la seva reticència quant a la intimitat és el que li impedeix ser un gran autor europeu”. Ferrater diu això a propòsit de El quadern gris. Potser una sorpresiva descoberta de l’epistolari amagat amb Aurora ho capgirara tot.
Pla, tan gelós de les seues coses i tan murri, encara no ha cessat de parlar-nos, des del més enllà. Ell ja ho va dir clar: “Sempre he escrit per als que vindran el dia de demà. Crec que aquesta passió per la continuació és el que en el nostre país és essencial”.
Per això no s’acaba mai…
