És absolutament decebedor posar-se a escriure d’allò que et semble una originalitat, i veure que tot està dit de bestreta per altres. Ho he pensat i dit més d’alguna vegada, no obstant això, jo, cabut que cabut.
Parlava Sartre originalment de responsabilitat i llibertat, en aquesta sentència “L’home està condemnat a ésser lliure, ja que una vegada en aquest món, és responsable de tots els seus actes”. Per eixe motiu, ço de la meua collita, quan hi ha errada, la indolència o la supèrbia de no assumir-ho, condueix irremeiablement a la irresponsabilitat. Si hi ha morts, qualificar-ho resulta del tot impossible. No em torqueu el front.
D’un altra banda, discursiu i complementari pel que vull dir, ens parlava Camús, d’un altra singularitat sobre la responsabilitat d’un polític alhora de governar: “En política son els mitjans els que han de justificar el fi. Usar qualsevol mitjà amb la finalitat d’assolir determinat objectiu no és admissible”. Segueix el pensador en un altra seua: “Usar un qualsevol mitja sense mirament, ben sovint duu fins a la mentida, sobre tot quan es tracta d’assolir el poder o de mantenir-lo”.
Aquestes dues sentències de tots dos pensadors, al meu parer, traslladen successivament, de manera conseqüent, a aquest vaticini exemplar de Kant: “Per una mentida, un home es perd, per així dir-ho, anihila la seua dignitat d’home”. Tot plegat, les tres sentències, esdevenen en alguna cosa com aquesta, de la qual en parla un anònim en roman paladí: “Qui es fa a si mateix un cuc, no pot queixar-se després si la gent ho pensa”.
No obstant això, tot té remei en aquesta vida llevat de la mort, doncs si u té fe, i traspua religiositat, sempre hi disposa a l’abast d’un confessor, el qual amb bon consell i prometent-li esmena per no tornar a ésser irresponsable ni mentider, l’absoldrà. Amb la penitència prèviament acomplida, clar. Per tant, com més prompte es confesse millor, ja que la vida, tothom ho sap, és pendent sempre d’un fil prim. Hom pot estar hui bé i, demà, pel fatal destí, no estar.Així que, qui no traspue religiositat ja pot anar cercant si no té res més a l’abast per tal de redimir-se.
A les mentides polítiques gruixudes, estafes censurables, estem decisivament acostumats.Com que formen part de la nostra quotidianitat i les atribuïm a dreta, centre i esquerra, s’han tornat banals, no les fem ni cas. La majoria d’elles sovintegen en forma de promeses als programes i propaganda electoral quan venen votades.Ens canten els actuants les excel·lències d’allò que faran, però, després no fan allò que han dit que farien.Tal vegada perquè no traspuen ni religiositat ni res més que l’hi s’assemble. D’aquestes de governants, hi ha dues semblants de dos polítics diferents de països ben diferents. Tot i no ser relativament molt antigues, sobten ara eixint a l’actualitat per ser o estar encausats el protagonistes, al meu parer dos populistes com la copa d’un pi.
L’un és Boris Jhonson exalcalde de Londres, exministre d’Afers Estrangers d’United Kingdom, partidari de ipso facto, del Breixit dur, el qual denunciava l’apocalipsi per l’escurada de butxaques que suportaven de la Unió Europea, dins d’ella estant, propagant-ho pels arreus, amb un bon cartell a la carrosseria d’un bus roig clàssic anglès de dos pisos, l’estalvi en xifres que els suposaria l’eixida aviada de la UE. Johnson en parlava obstinat del munt setmanal del cost,xifrat en 350 milions de lliures, que es diuen prompte, per la contribució del Regne Unit a la caixa de la Unió Europea.Una mentida tan gruixuda com la London Tower.
Per eixe motiu, cal dir que, l’home guaixat de pel ros sense pentinar permanentment, esta encausat per la justícia anglesa a la fi que demostre que la xifra d’estalvi propagada, és verdadera. Primer cas que un servidor coneix d’esser encausat un polític per una presumpta mentida de caire electoral. Una demostració ben fefaent que a United Kingdom hi ha una democràcia i no una monarquia bananera. El denunciant és Marcus Ball, un jove advocat oposat al Breixit, amb ganes de llaurar-se un bon pervindre a la City o, on fos.
L’altre cas, també casos, és el del nostre inefable i paradoxalment benvolgut, Francisco Camps, expresident de la Generalitat, permanentment als ulls de la justícia, el qual encara hi gaudeix sense enrogir-li-se el rostre, dels privilegis i sou al Consell Jurídic Consultiu, amb un cost anual de 140.000 euros que inclou, secretaria, cotxe i xofer fins a l’any 2026 des de 2011, és a dir, una xifra de dos milions cent mil euros, que també es diuen prompte, a càrrec de tots nosaltres, ben al nostre pesar.
Qui es passejava en un Ferrari descapotable blau, no podia ser d’altre color, en la companyia de la seua mare política Rita Barberà q.e.p.d. pel circuit de F1, per les irregularitats en sobrecostos, ara és novament encausat, a pesar que la Fiscalia recomana i vol que el cas s’arxivés. També l’inefable ho és en la peça separada del cas Gürtel, pel finançament del partit de les gavines blaves de potes podrides. Tanmateix, i ací rau la diferència amb United Kingdom, no ho és i, hauria de ser-ho, per haver mentit al poble valencià assegurant en la campanya electoral de 2007, que la Formula 1 no li costaria ni un euro a les arques públiques d’aquesta escarransida regió. Una fal·làcia com la Ciutat de les Arts i les Ciències i Terra Mítica juntes, ja que ens costa als valencianets i valencianetes, de per sí nets, un munt de 350 milions d’euros que haurem de pagar.
Camps al meu parèixer hi disposava de dos trets terrorífics que contribuïren moltíssim a la desfeta i desprestigi del País, de la qual Déu sols sap quan se’n eixirem, d’una banda la seua manera de fer, dotada d’una megalomania patètica, populista i d’aparença mentidera, d’altra que, la seua manera de governar, tot conferint-li la possibilitat que econòmicament no s’aprofités, facilità que altres se’n aprofitaren, perquè ell no se’n ha sabut mai de res dons es dedicava a altres coses més excelses. D’altra, fou el president que amb perdó dels burros de quatre potes, afavorí la burrera dels de dos. Tot conferint-li el benefici del dubte,torne a repetir, que potser no se’n aprofità econòmicament.
Acabe com he començat, citant originalitats d’altres: “Hem nascut per cercar la veritat, posseir-la pertany a un poder més gran”. Ja ho sabeu, çó és de Montaigne, del qual deia Joan Fuster a un seu pròleg d’un llibre d’assaigs breus del savi, davant l’abundància de citacions clàssiques: “Però en la seua ploma mai no són “autoritats” que invoca de refugiar-s’hi, sinó maneres subtils de buscar “ratificacions” a allò que ell opina…” Què hi faré, no m’ho puc llevar de damunt, perquè de memòria aquella que causa pòsit, no n’hi disposeres de gens. Menys encara de subtilitats.
